Cròniques colonials

El peor catalán es el que se hace

2012-02-01T13:21:00.003+01:00

Això és el que va dir-li a la meva mare un antic veí de Castronuño a qui va retrobar a Barcelona. Devia de considerar que ser català ja era dolent de per si… els que naixien, pobrets, tenien aquesta tara de sèrie. No podien fer altra cosa…

Ara, el que escollia lliurement adoptar les costums, la llengua… dels catalans, això sí que era una barbaritat.

Castronuño irá al infierno

2012-02-01T13:10:00.002+01:00

Durant la República un predicador va fer una estada a Castronuño i va fer algunes novenes a l’església del poble.

Però sembla que no va tenir gaire èxit. De fet, a l’església es reunia poca gent. El Castronuño de l’època de la República sembla que no es caracteritzava per una pràctica gaire ferma de la religió.

El predicador, un bon dia, fart de la seva manca d’èxit, la va deixar anar grossa: “Castronuñó irá al infierno”. La frase va retronar per tota la buidor de l’església deixant esglaiats els pocs feligresos que assitien a la missa.

Al cap d'uns dies el capellà va marxar de Castronuño. Devia pensar que els habitants dels poble eren un cas perdut.

L’arbre dels quintos

2012-02-01T12:55:00.007+01:00

Els “quintos”, o sigui, els mossos de Castronuño que havien entrat en quintes i es preparaven per a anar al servei militar plantaven el primer de maig un arbre a la plaça del poble.

Ma mare no ha sabut dir si es feia una cucanya o no (o sigui, si els joves pujaven a l’arbre).

L’arbre romania pal plantat (i mai millor dit) tot el mes de maig. Per tant era una celebració de les conegudes com les festes dels “mayos”

El que sí que feien els mossos era matar el gall. Dalt d’un cavall cada mosso li llegia un verset abans de carregar contra el pobre animal que estava penjat cap per avall.

A la postguerra es va deixar de matar el gall. Curiosament el franquisme (després d'haver deixat xops de sang els murs dels cementiris) va considerar que aquell era un espectacle poc edificant.

El gall es va substituir per unes cintes amb anelles que eren l’objecte de les llances dels mossos.

Yo mismo en cierta ocasión ...

2011-12-14T11:24:00.003+01:00

Parlant amb ma mare sobre captaires ha recordat uns versos que li ensenyaren a l’escola de Castronuño.

Després m’ha preguntat de què està fet el cervell. No ho sé, mare, li he dit.

Però he mirat a Internet i he trobat aquest poema en altres webs. I he comprovat que ma mare me l’ha recitat idèntic al que he trobat. Creia que hi hauria alguna paraula diferent, però cap ni una.

Què és el cervell ? De vegades és un miracle fràgilment victoriós en la lluita contra el pas del temps.

Yo mismo en cierta ocasión

de esta escena fui testigo:

le arrojó pan a un mendigo

un niño desde un balcón.

Pero su padre, hombre humano

le dijo: “¿no te sonrojas?

la limosna no se arroja,

se besa y se da en la mano”

"No digo que vayas a espigar pero ahí te dejo la estaca y el burro"

2011-11-17T23:37:00.002+01:00

Refrany que dèien a Castranuño:

"No digo que vayas a espigar pero ahí te dejo la estaca y el burro"

Refrany irònicament imperatiu que significa: fes això !

Espigar consistía en aplegar les espigues de blat en un feix, això es feia amb l’ajuda d’un pal.

Els feixos es pujaven a un carro o a un burro per al seu transport.

Batalla dels Arapiles o de Salamanca

2011-11-02T23:46:00.004+01:00

Voltes que donaven al voltant de Castronuño els exèrcits de Wellington i dels francesos.

Pots fer clic sobre la imatge per veure-la més gran.

D'on van venir els celtíbers ?

2011-09-05T23:37:00.002+02:00

Un bon dia la professora del col.legi de primària de Castronuño, "doña" Alfia Herrero Descalza, va preguntar a la classe de la meva mare d'on venien els celtíbers.

A l'enciclopèdia -llibre de text de l'època- sols posava això : "de la unión de los celtas y de los íberos se formó un tercer pueblo que se llamaba celtíbero".

Les nenes de la classe no van ser capaces de dir d'on venien els celtíbers.

Aleshores la mestra les va posar en fila i va repartir equitativament bufetades : primer totes les galtes dretes i després totes les galtes esquerres.

Després d'aquest càstic corporal "doña" Alfia va alliçona les jovenetes: "pues de dónde han de venir ? De ningún sitio, ya estaban aquí !".

Fa poc vaig comentar-li a ma mare que els historiadors creuen que els celtíbers no van existir o que eren un poble celta.

Van ser els cronistes romans els que van parlar d'ells. I potser estaven equivocats.

Ma mare, ben segur, amb el pas del temps haurà oblidat el record de les bufetades que van volar alegrement a l'escola de primària de Castronuño.

Però sempre fa ràbia haver estat tractat injustament.

El "tio" Quiriquita

2011-08-27T13:28:00.003+02:00

El Quiriquita era un home petit i escanyolit, segons recorda ma mare. En canvi, la seva dona era "maca", sinònim que es feia servir per a una persona d'ossos grans i carns exuberants.

El Quiriquita tenia dos fills. Un treballava amb ell i un altre era mestre.

El "tio" Quiriquita llogava colles de noies (i escadusserament algun noi) per pelar la remolatxa que havia collit o comprat i que venia a la fàbrica.

Era, doncs, una mena d'empresari del Castronuño de pre-guerra.

Però un empresari especial. Diferent dels d'ara. Tenia un gust per la feina ben feta. El "tio" Quiriquita repetia sovint unes frases que resumien la seva filosofia del treball:

"Me gustan las cosas bien hechas, poco a poco, siempre en ello y atizando".

Les noies, aixecaven el cap i ,després de les doctes paraules del "tio" Quiriquita continuaven pelant les remolatxes destinades a produir sucre.

Pa negre a Castronuño

2011-08-21T22:49:00.006+02:00

Ma mare assegura que no es menjava pa negre a Castronuño ni tan sols en els durs anys de la post-guerra.

Qui hagués menjat pa negre l'haurien titllat de miserable... de mort de gana...

El pa negre era tan habitual a Catalunya entre les classes populars de la post-guerra, que va ser el títol escollit per Emili Teixidor com a títol de la seva novel·la... i de la pel·lícula homònima

A Catalunya, pa negre, a Castella, pa blanc. Els castellans eren els grans productors de blat de la península, però aquesta és l'única explicació de la descompensació ?

Per cert, l'equivalent del pa negre, avui en dia, és el pa integral, o sigui, el pa de règim !

Com canvien els temps !

La jota castellana

2011-08-09T23:38:00.004+02:00

Al final del ball que es feia la Plaza Mayor de Castronuño es tocava i es ballava una jota.

Era el darrer ball i el que posava el punt final a la diversió del diumenge.

Ma mare diu que la jota que ballaven no era a l'estil aragonès, que ballaven sense aixecar tant els braços.

Era, doncs, una jota castellana.

El divorci a Castronuño

2011-07-08T10:27:00.002+02:00

Cançó que es cantava a Castronuño amb motiu de la llei del divorci que va aprovar la República...

Hay los hombres,
hay los hombres,
han perdido el mando ya,
se lo han dado a las mujeres
que se pueden divorciar

de torna ma mare recorda una altra cançó no gaire amable amb les dones:

Si unas cuantas se reunen
cerca del abrevadero
el chin chin que se forma
parece un gallinero

Anècdotes de Castronuño

2011-06-08T18:07:00.001+02:00

Un bon dia hi havia un home (ma mare afirma que potser era el Purica, una mena de ximple o beneit del poble) a la plaça del poble (la plaza mayor ?)...

Aquest home anava dient "Bien me decía mi madre... bien me decía mi madre"

Un pagès que passava per anar a treballar es va quedar intrigat i va romandre una estona esperant a saber què li havia dit la seva mare.

Però l'orat continuava dient "Bien me decía mi madre"

Al final, amb la paciència exhaurida, va interpel·lar al xerraire de la plaça, que va continuar la dita:

Bien me decía mi madre
bien me decía mi madre
que la cabra que tira al monte
no hay cabrero que la guarde.

El blat : segar, batre

2011-05-24T18:12:00.004+02:00

La feina de segar, batre, ventar, etc. el blat durava més de dos mesos. Era una feina molt dura en la que participava tothom de la casa.

Tots els fills, a partir de pocs anys havien d'anar al camp. Ma mare recorda jornades de sol a sol. Llevar-se abans que sortís el sol i marxar del camp quan es ponia.

També recorda talls amb la falç. Els canells adolorits, etc. El treball fins a l'extenuació, amb el sol caient a plom.

Les diferents feines eren:

-segar el blat amb la falç
-lligar el blat, cosa que feia la tieta Marcelina
-Pujar-lo al carro
-portar-lo a l'era, propietat de l'avi
-batre el blat o trillar. Mentre es batia el blat l'avi cantava, cosa que era tot un esdeveniment.
-ventar ("aventar"), o sigui, separar el gra de la palla
-Ficar el gra en sacs
-Portar-lo a casa
-Apilar els sacs.

Cuidados ajenos no matan al asno

2011-05-18T20:59:00.003+02:00

"Cuidados ajenos no matan al asno"

Això diu ma mare quan mira els programes de tafaneria -bugaderia pura- de Tele 5.

Ara, paradoxalment, se'ls mira.

Ma mare diu que aquest refrany era la versió "suau". N'hi havi una altra per a adults que mai no m'ha explicat.

Al león con ser león

2011-05-04T13:53:00.002+02:00

Una cançó cantada per la meva mare

Al león con ser león
3 horas le rinde el sueño
y yo, criatura humana,
en pensar en ti, no duermo.

Sant Isidre llaurador

2011-05-03T16:35:00.007+02:00

Ma mare no recorda si es treia en processó la imatge de Sant Isidre el 15 de maig, dia des sant patró dels camperols espanyols. Els camperols catalans tenien -i espero que encara tinguin- a Sant Galderic com a patró.

El que sí assegura ma mare és que es treia la imatge de Sant Isidre en processó quan havia sequera.

Recorda una cançó de pregària ("rogativa") però sembla que es refereix a Jesús, ja que esmenta: la crucifixió :"al clavarte en el madero".

De totes formes, és força interessant aquesta cançó de pregària per la sequera que cantàven els pagesos o llauradors del Castronuño de preguerra.

Agua tenéis en los ríos.
Agua tenéis en los mares.
Agua y calor necesita
el campo para prosperar.
Con el dolor que pasasteis
al clavarte en el madero
danos un riego copioso
hermosísimo lucero.

(segueix amb el que pot ser una altra cançó o una altra part de la mateixa cançó)

San Isidro Labrador
con el angel y las vacas
nos mandaste el remedio,
ya no padecen las plantas

Usos diversos de la plaça del poble

2011-04-21T11:25:00.002+02:00

Un mateix espai pot tenir diversos usos. Ma mare recorda alguns usos de la plaça del poble (em diu que sols n'hi ha una, que la resta de places eren "plazoletas").

A la plaça del poble el primer de maig hi havia festa de quintos, o sigui dels que entraven aquell any en el sorteig de quintos un any abans d'anar a fer el servei militar.

Amb motiu d'aquesta festa es plantava a la plaça un pal llarg, un tronc d'arbre.

Quan ma mare tenia 6 ó 7 anys feien música a la plaça del poble. Ma mare buscava el senyor que tocava la música. Donava voltes a l'aparell i no el trobava. De fet, la música sortia d'una gramola.

Però a la plaça del poble hi havia músics de carn i ossos. Els diumenges a la tarda feien ball. L'orquestra baixava pel carrer Real i després es plantava a la plaça.

Aleshores començava el ritual: els nois s'aproximaven a les noies i els preguntaven:

¿ Quieres bailar ?

Tenim pa de dimecres

2011-04-06T17:10:00.003+02:00

Al poc d'arribar de Castronuño ma mare va anar a un poble del Vallès Oriental.

Van entrar en el forn i va tenir algunes dificultats idiomàtiques ja que la mestressa del forn no parlava el castellà.

Estem parlant de la Catalunya dels anys 40.

"Tenim pa del dimecres", dèia la mestressa del forn.

"Núria, com es diu dimecres en Castellà" ?

Des del fons del forn la filla va respondre "Miércoles".

Ma mare es va quedar meravellada que n'hi hagués gent que no sabés parlar el castellà

+ quaresma

2011-04-02T00:15:00.005+02:00

L'època de Quaresma era una temps realment dur.
Estava marcat per les interdiccions.
Tot estava interdit.
Una de les prohibicions era el ball.
Ma mare i la seva germana Maruja es va assabentar que hauria ball a Pollos.
I, joves com eren, es van tirar de cap.
Van recorrer els 14 Km. que hi ha de Pollos a Castronuño per la via del tren.
Després d'anar al ball, van haver de tornar i desfer el camí.
Però, un cop al poble van saber que també s'havia fet ball a Castronuño.
Un viatge balder en una Quaresma mancada de diversions.

La Quaresma a Castronuño

2011-03-12T17:54:00.000+01:00

Una cançó sobre la Quaresma que recorda ma mare.

Como viene la Cuaresma
tenemos que ir elegantes
"pa" ver si buscamos novio
para que nos acompañe
i si vamos mal vestidas
nos criticaran
Tanto tienes, tanto vales
esa es la pura verdad

Fonts de Castronuño

2011-03-07T23:40:00.004+01:00

Ma mare recorda la Fuente del Caño.

Però també hi havia una font en el camí del Badillo (un poble), que tenia un raig d'aigua de la mida d'un puny

Hi havia una altra font en el camí de Vilafranca. En aquesta font, un dia que havia plogut i que sobreeixia l'aigua, es va ofegar una noia.

Ma mare recorda també el regato del Caño. Un rec que passava per la font del mateix nom.

En aquest rec anaven a esbandir la roba que havien rentat a casa.

(en la casa tenien dues "artesas" de fusta, una per rentar la roba i una altra per fer el pa)

De regatos n'hi havia un altre: el de la devesa. Era un rec amb força cabal on havien anat a rentar els budells dels porcs.

Algunes dones deixaven la roba rentada en el regato en els esbarzers de l'hort del meu avi.

Dèien: Benito, cuídame la ropa.

Don Prudencio Pacual García

2011-02-22T20:37:00.004+01:00

Mossèn de Castronuño.

La meva mare i una seva germana van anar a buscar un paper a ca'l mossèn.

El Don Prudencio els va dir:

Espero que no hagais como fulanita que vino a buscar unos papeles y no los ha pagado

(caritat cristiana !)

Don Prudencio encara fèia de més grosses:

Una volta, per Santa Agueda, les dones estaven fent un xivarri insuportable.

Don Prudéncio, no va poder més i va deixar anar un rotud:

"Me cago en Dios"

Expressió, no cal dir-ho, molt poc adient amb la condició del seu càrrec.

Guadalajara no es Abisinia

2011-01-27T20:08:00.004+01:00

Guadalajara no es Abisinia.
Los italianos en España
ya no pintan,
y Musolini que se enteró
mandó el relevo
de toda la división.

Aquesta befa dels italians (dels feixistes italians, per ser més exacte) que van ser derrotats en la batalla de Guadalajara es cantava a Castronuño durant la Guerra del 1936.

Sembla mentida però és així.

Mentre qualsevol ofensa a Franco o al seu bàndol hauria estat castigada amb una duresa brutal, es permetia cantar cançons com aquesta, com a expressió del nacionalisme espanyol contra els estragers (malgrat que aquests estragers eren "aliats").

Repeteixo, sorprenent.

Província de Toro

2011-01-15T18:37:00.007+01:00

Ma mare no té cap consciència que fins fa relativament poc Castronuño pertanyia a la província de Toro.

Aquesta petita província, va ser eliminada en la divisió provincial de 1833 promoguda per Javier de Burgos a imitació dels departaments francesos.

A Catalunya es van crear les quatre províncies actuals de forma totalment artificial.

Però l'actitud de la meva mare indica que aquestes divisions admininistratives igual que venen s'en van... sense deixar rastre.

Guerres napoleòniques. Batalla dels Arapiles o de Salamanca

2011-01-01T20:13:00.006+01:00

Un altre gran moment de la història de Castronuño va ser quan dos gran exèrcits van passar a prop o potser pel mateix poble.

Guerres napoleòniques. Batalla dels Arapiles o de Salamanca

L'exèrcit anglo-portugés de Wellington i el napoleònic van jugar l'any 1812 una contradança durant molts dies que va acabar als Arapiles, prop de Salamanca.

Però dies abans els napoleònics van acampar entre Toro i Tordesillas mentre els anglo-portuguesos ho van fer entre Rueda i La Seca.

Milers de soldats (100.000 ?) van donant voltes pels vorals de Castronuño, potser fins i tot podrien haver entrat a Castronuño mentre es decidia el destí d'Europa.

Entre les baixes que es ressenyen a la Wikipedia hi ha 3,129 britànics, 6 (Spanish !) i 2,038 portugesos contra 13,000 francesos (en realitat napoleònics, ja que l'exèrcit francès estava format per francesos, polonesos, alemanys, etc.).

Panorama molt allunyat del que dibuixa l'imaginari espanyol sobre la que anomenen Guerra de la Independència.

La "independència" d'Espanya la van aconseguir els anglesos i els portugesos ?

En tot cas, la població local es va mirar l'enfrontament des de la "barrera".

Segle XVI: a tocar de la fira de Medina del Campo.

2010-12-19T20:04:00.003+01:00

Grans moments en la història de Castronuño

Segle XVI: a tocar de la fira de Medina del Campo.

La plata americana inunda Europa. Castella és al cènit del seu poder. I dintre de Castella un dels llocs amb més dinamisme és Medina del Campo, a tocar de Castronuño.

Simón Ruiz, un importantíssim mercader de l'època mercadeja des de Medina del Campo amb productes d'arreu d'Europa i d'Amèrica.

Castronuño vivia, doncs, al costat del Wall Street d'aleshores...

S'en va beneficiar en alguna cosa ?

Sembla evident que no...

Castella es va gastar la plata que espoliava a Amèrica en guerres de religió i en els luxe dels seus dirigents.

I aquí es va acabar la festa

A Castronuño es va parlar el lleonès ? (i II)

2010-12-12T14:57:00.004+01:00

Potser quedarà més clar amb aquesta animació

Sembla indubtable que l'expasió del lleonès va arribar de ple a Castronuño.

A Castronuño es va parlar el lleonès ?

2010-12-12T14:06:00.009+01:00

El lleonès, aquest idioma arraconat pel castellà, que rep el nom de mirandès (a Portugal), d'asturià, de bable... es va parlar alguna vegada a Castronuño ?

Fixeu-vos en la posició que ocupa en el mapa el mirandès (amb centre a Miranda do Douro), la llengua lleonesa que ha romàs a Portugal i la seva relativa proximitat a Castronuño.

Dues tragèdies familiars a Castronuño (1936)

2010-11-27T19:10:00.002+01:00

El degoteig de records de la infantesa de ma mare m'ha permès albirar dues tragèdies familiars que es van produir a Castronuño a l'inici de la guerra del 1936.

Una va ser l'afusellament d'una pare i una filla d'uns 18 anys.

Podem imaginar el dolor d'un pare que enfila el camí cap a la mort al costat de la seva filla.

Una altra tragèdia és la de l'execució d'un matrimoni amb 5 fills, el més gran dels quals tenia 16 anys i el petit, 4 o 5 anys.

Cincs orfes d'una mateixa família va deixar d'una revolada l'onada d'odi que es va estendre sobre la vella Castella a partir de juliol de 1936.

Els comunistes franquistes

2010-11-27T18:36:00.004+01:00

Aquests de la UCE (Unificación "Comunista") són els comunistes que sempre havia somniat Franco.

Els paios aquests es manifesten al costat dels feixistes sense cap mena de pudor.

La Nova cançó

2010-10-24T11:47:00.004+02:00

L'exposició sobre la Nova cançó que es fa al Museu d'Història de Catalunya recorda un dels grans moviments culturals que ha hagut en el nostre país.

La Nova cançó va tenir tanta potència que es va exportar a Espanya, França, Polònia... i es va aconseguir que cantants francesos o italians cantessin en català. Aquests són fets que és inversemblant que passin avui en dia.

Al final de l'exposició hi ha uns vídeos de cantants que expliquen el final de la Nova cançó.

És penós. Ho és en tant que la majoria són restes del naufragi de la cançó.

També ho és per la manca de capacitat d'anàlisi dels cantants.

La implosió de la Nova cançó va anar seguida de la colonització més salvatge per part de la música espanyola.

Això, els cantants nàufrags, no ho entenen o no ho volen entendre: gent com Pau Riba, Pi de la Serra, etc. sembla que no ho entendrien mai. Que són incapaços d'entendre aquesta realitat.

Ara, diguem-ho tot.

Alguna de les causes de la implosió de la Nova cançó van ser ben nostrades: la noves institucions com la Generalitat borbònica o els nous ajuntaments van generar dinàmiques nefastes per a la Nova cançó.

Els convergents trobaven massa d'esquerres la Nova cançó. I els psoeros catalans la trobaven massa reivindicativa nacionalment parlant.

Entre tots van ser prou irresponsables com per permetre la seva mort.

Un precedent del "ciutadanos"

2010-10-18T20:44:00.004+02:00

Els "ciutadanos" van tenir un il·lustre predecessor polític: Alejandro Lerroux,

Lerroux va passar del republicanisme "revolucionari" i menjacapellans a governar amb les dretes durant el bieni negre. Però sempre va mantenir una actitud "anticatalanista" radical.

Ma mare recorda el fragment d'una cançó crítica amb Lerroux. L'esquerra retreia Lerroux el fet de canviar de jaqueta amb un poètic símil mariner, no sé si gaire apropiat per a la planúria castellana.

Por eso los socialistas
no quieren a Lerroux
porque hace a todas las aguas
como los barcos viejos

(Ma mare en lloc de pronunciar Lerroux a la francesa, diu -com es deuria de dir en aquella època- Lerruix)

Bartolomé de Las Casas, castellà universal.

2010-10-12T12:11:00.005+02:00

Bartolomé de Las Casas és una de les poques figures "exportables" que tenen els espanyols.

En la seva història abunden personatges poc presentables com Cortés i Pizarro, autèntics destructors de cultures.

Bartolomé de Las Casas, en canvi va ser precursor en la defensa dels drets humans, fins i tot abans que aquests es concretessin durant la Revolució francesa.

En aquest sentit, Las Casas va denunciar el genocidi dut a terme pels espanyols a Amèrica, després del l'arribada de Colom.

Va estimar que van ser uns 20 milions els "indis" massacrats en les primeres dècades després del "Descubrimiento"

Va denunciar incansablement els maltractaments a que eren sotmesos els "indis".

Va fer una altra cosa, menys pràctica, però no menys interessant: va deixar dit que tots els humans som de la mateixa família.

Es va avançar també molts segles a la ciència genètica. Seguint de Las Casas ens hauríem estalviat segles de doctrines racistes que van enverinar -i enverinen- l'esperit d'Europa.

Tots som de la mateixa família... extraordinari !

Ara bé, quin reconeixement té de Las Casas ?

Té algun carrer dedicat a Espanya ? Mireu el Google maps i veureu que no. Fins fa quatre dies hi havia una pila de carrers dedicats a Franco, a José Antonio, però a de Las Casas, no.

Té algun monument que el recordi ?

No ens enganyem, els espanyols cataloguen de Las Casas com un traïdor. Algú que els va deixar amb el cul a l'aire i per això -fora dels cercles acadèmics- ningú no el coneix.

Els espanyols són implacables amb els que consideren traïdors (exactament al contrari que els catalans, que sempre ens ha agradat contemporitzar amb els botiflers i altres traïdors !)

Dia de "San Miguel" a Castronuño

2010-10-02T18:45:00.005+02:00

Festa de "San Miguel", anys 30.

De bon matí els homes anaven a buscar els braus a la devesa.

De la devesa al poble eren conduïts per homes a cavall i a peu que els encerclaven.

Els entraven per la part de dalt del poble fins a la plaça (plaça "mayor"?), on els desaven en uns corrals.

A la tarda es corrien els braus.

No penseu pas que era una cursa de braus. Era més aviat un "correbou", on no es mataven els braus.

Els "mozos" jugaven una bona estona amb els braus. El problema era que els braus ja portaven altres "correbous" a les esquenes i estaven "resabiados".

Per aquest motiu eren més perillosos.

Després, a la nit, es feia ball en els tres casinos que hi havia a Castronuño. Casinos, que val a dir s'omplien com un ou.

Les festes duraven tres dies.

En el darrer les noies que anaven al ball estrenaven vestit, tot esperant que algun "mozo" les treies a ballar.

Una mostra de la importància dels correbous era la cançó que cantaven els "mozos"

Señor alcalde,
señor alcalde,
si no hay novillos,
tampoco baile,
tampoco baile,
tampoco misa,
porque los mozos
no lo precisan

(que a ma mare li recorda una altra que sols té en comú adreçar-se a l'autoritat:)

Señor alcalde,
no prenda usted a los ladrones,
porque tiene usted una hija
que roba los corazones

:-)

27 de setembre de 1975 : l'afussellament de Txiqui

2010-10-02T18:30:00.005+02:00

L'advocada Magda Oranich ha tornat a la família de Juan Paredes Manot (Txiqui) les beines de les bales que van matar Txiqui l'any 1975 en el cementiri de Cerdanyola.

Aquest va ser un dels darrers crims del franquisme.

Ha plogut molt des d'aleshores. Aute va recordar aquell dia amb la canço "Al alba"

Caldria no oblidar aquells herois

2010-09-21T23:07:00.003+02:00

Ma mare va confessar l'altre dia que la cosa que més li va sorprendre de Barcelona van ser les tormentes.

A Castronuño sols havia tormentes a la primavera, però aquí cauen xàfecs a totes les èpoques de l'any... quan no hi ha sequera, clar !

Els crits de la terra / Bella ciao d'Obrint Pas

2010-09-16T23:45:00.000+02:00

La dolçaina mecànica...

Antimonàrquics a Castronuño

2010-09-15T20:26:00.003+02:00

A la Castella avui dominada pel PP hi havia un sentiment antimonàrquic no gens menystenible.

Ma mare recorda una altra cançò sobre el tema:

Ya ha caído la monarquía
ha caído en buena hora
! Abajo la monarquía
y viva Alcalá Zamora !

La Virgen del Pilar dice que no quiere monarquía

2010-09-13T20:42:00.005+02:00

Una canço del Castroño dels anys 30:

La Virgen del Pilar dice
que no quiere monarquía
que quiere hombres valientes
como Galán y García

Canço que fa referència -un altre cop- als capitans de l'exèrcit que van ser afussellats pel pronunciament republicà de l'any 1930 a Jaca

És curiós que ma mare recordi tantes cançons relacionades amb aquest episodi.

En el seu moment deuria de produir un impacte profund i durador

En un poble oprimit

2010-09-02T20:16:00.003+02:00

Els del PP sempre tan graciosos

2010-08-10T10:52:00.003+02:00

Un diputat del PP proposa que es prohibeixi la sardana 'perquè mata d'avorriment'

http://www.cronica.cat/noticia/Un_diputat_del_PP_proposa_que_es_prohibeixi_la_sardana_perque_mata_davorriment

I els del Real fent de les seves ...

Reben al Reial Madrid amb la bandera franquista
Els organitzadors del partit amistós entre l'equip madrileny i l'América mexicà treuen la bandera espanyola amb l'àguila, el jou i les fletxes com a homenatge
Els jugadors madridistes no es van ni immutar i ningú va exigir cap disculpa

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/203917-reben-al-reial-madrid-amb-la-bandera-franquista.html

Boicot als productes catalans per l'abolició de la tortura animal

2010-08-09T11:39:00.005+02:00

Els espanyols fatxes estan molt excitats amb l'abolició de la tortura animal a Catalunya.

Ja se sap que la tradició de la tortura a Espanya és quelcom intocable.

Per exemple, els espanyols tenen una Llei antiterrorista que facilita la tortura.

Jutges pressumptament d'esquerres com Garzón, quan se li presentaven detinguts amb tots els síntomes d'haver estat torturats (com els detinguts a Catalunya a la garzonada del 1992) ni s'immutava.

Per això no és estranya l'agressivitat amb què han contestat alguns espanyols a l'abolició de les tortures animals.

Al mateix temps els espanyols demòcrates callen davant aquests comportaments que no tenen més qualificatiu que el de feixistes. Cosa que és molt preocupant.

Reprodueixo un escrit divulgat a través de Racó català:

*************************

Fa dues setmanes a Madrid en una gelateria de l'empresa gironina Farggi es varen posar 3 pelats força alts i musculosos davant de la porta de la gelateria i si tu volies entrar per a comprar-te un gelat et deien, amb aquest ordre, perquè tant a mi, com a la meva dona, com els amics amb els que anava ens varen dir el mateix:

1) No compre aquí, los helados son muy caros, son catalanes.

2) Además tienen muy mal sabor, ya que son de poca calidad.

3) Más adelante tiene una heladería 100% madrileña.

A dintre hi havia la noia que servia els gelats, molt joveneta, tota sola i amb cara de preocupació.

Davant de la gelateria hi havia un bar amb terrassa i vàrem decidir prendre una copa i sentar-nos a la terrassa per a veure quan durava aquella broma. Vam estar uns 45 minuts sentats i durant tot aquest temps, vàrem veure com els pelats impedien que no entrés ningú, dient les 3 frasses anteriors. El més fort i que jo pensava que acabaria aquella broma, es quant varen passar per davant la gelateria 2 policies municipals, però aquests s'els varen mirar, però no els hi varen dir res.

Seria important investigar si això mateix s'està produïnt a més gelateries Farggi d'altres regions espanyoles i si l'empresa Farggi ha notat un descens en la venda de gelats a les zones espanyoles o la zona concreta de Madrid.

Salut!

Celebració de "la roja" a cops de roc

2010-08-08T18:37:00.005+02:00

Però no a cops de música, sinó de pedra. La seu d'ERC de Sants-Montjuïc va aparèixer amb els vidres esmicolats després del triomb de "la roja"

Els colons són una mica bèsties.

Més fotos:

http://blogs.tv3.cat/elsmatins.php?itemid=33467

Simpatitzants de Ciutadans entre els ultres que van atacar Catalunya Ràdio

2010-07-19T23:58:00.001+02:00

Simpatitzants de Ciutadans entre els ultres que van atacar Catalunya Ràdio

http://www.directe.cat/noticia/49276/simpatitzants-de-ciutadans-entre-els-ultres-que-van-atacar-catalunya-radio

L'Hèrcules de Castronuño

2010-07-11T18:59:00.006+02:00

En Curón era un home fort com un roure. Feia curses del poble a l'estació competint amb un cavall.

En Curón feia apostes per veure qui menjava més. Segons explica la meva mare ningú no l'igualava.

En Curón era un hèrcules de Castonuño.

Un mal dia els falangistes van venir a buscar-lo.

Ma mare assegura que si li haguéssin deixat se'ls hauria "menjat" a tots.

Quan van detenir a en Curón la repressió feixista havia canviat. S'havia fet més ferotge i despietada.

Els primers dies de la Guerra es detenia els sospitosos i se'ls enviava a Valladolid. Allà eren jutats, per simular que s'actuava sota l'imperi de la llei.

Després els feixistes van perdre les manies.

Els camions de falangistes detenien els que estaven a les llistes i se'ls emportaven per matar-los, sense més dilació ni miraments.

A en Curón, el forçut de Castronuño, el van afussellar els falangistes.

1936: la història de tres joves d'Alaejos

2010-06-30T19:45:00.001+02:00

En començar la Guerra tres joves d'Alaejos van anar a refugiar-se a Castronuño.

Es van allotjar a casa de mon avi.

Un d'ells era mestre i els altres també tenien carreres universitàries.

Uns dies després, creient que el perill que havien intuït havia passat van tornar a Alaejos.

Els van detenir i van afusellar tots tres.

Al meu avi li podria haver costat molt car el fet d'haver hostatjat aquells joves.

Va tenir sort.

Els falangistes vallisoletans, cara al sol, braç en alt, no van anar a buscar-lo.

L'any 36 la mort cavalcava desvocada per les planures de Castella.

"Hoy van a matar a Agapito" : els primers afussellats a Castronuño a l'inici de la Guerra del 36

2010-05-29T13:21:00.006+02:00

Els primers dies de la Guerra del 36 van venir els falangistes i es van emportar uns quants veïns.

Ma mare recorda el Sr. Delfín, diputat provincial per Izquierda Republicana.

També el Sr. Reverte, el tío Agapito i l'espardenyer del poble.

A tots aquests els van jutjar a Valladolid. En un primer moment els militars i els falangistes volien fer veure que hi havia una "legalitat" en la repressió.

Alguns dels que es van emportar a Valladolid, com el "tío" Agapito van ser condemnats a mort.

El "tío" Agapito era família dels Maya, que criaven bestiar a la devesa.

Ma mare recorda que un dia va venir la "tía" Angela cridant "Hoy van a matar a Agapito".

El monstre feixista reclamava sang. El monstre feixista era una simbiosi perfecta entre l'Ejército espanyol i la Falange.

A Castella es matava des de la "legalitat" més escrupulosa.

A Castella matava l'Exèrcit, el mateix Exèrcit (amb una trajectòria ininterrompuda, sense cap depuració) que ara dirigeix la Chacón.

.

"Jarralmente, doña Vitorina"

2010-05-11T23:30:00.001+02:00

"El Purica" era un noi una mica bebedor (alguns fins i tot afirmen que era una mica massa bebedor)

Un dia "el Purica" havia fet una feina per a donya Vitorina.

Donya Vitorina era una de les més riques del poble. Es diu que tenia no pas poques terres a Carabanchel, a tocar de Madrid.

La senyora va treure uns gots per posar vi i oferir-lo als treballadors (costum força usual antigament)...

"El Purica", veient les intencions de la donya va exclamar:

"Jarralmente, doña Vitorina".

[que traduïnt vol dir: deixi els gots, que veurem directament de la gerra... ]

"Jarralmente, doña Vitorina"

[...que així no controlarà el que bevem]

El primer de maig a Castronuño durant la República

2010-05-10T19:46:00.002+02:00

La festa del Primer de Maig es va celebrar a Castronuño durant uns anys.

La gent d'esquerres de Castronuño fèia un aplec a "las alamedas", al costat del Duero, anant cap a l'Estació del tren. En concret, entre el camí i el riu.

La celebració era una sortida al camp on es feia un àpat. Ignoro si es fèien discursos. L'àpàt consistia en menjar transportable i fàcilment digerible: truita de patates, embotits, potser alguna pasta.

Ma mare recorda que gairebé sempre plovia. Aleshores els elements progressius de Castronuño tornaven apressats cap al poble.

Quan això es produïa la gent d'ordre (els fatxes) s'en reien, aplaudien, etc.

La lluita de classes en el cor de la vella Castella...

El 14 d'abril a Castronuño: la proclamació de la República

2010-04-20T22:26:00.004+02:00

El 14 d'abril de 1931 el secretari de l'Ajuntament corria pel poble anunciant la bona nova:

- Sr. Benito, Sr. Benito, se ha proclamado la República...

o bé:

-Benito, Benito se ha proclamado la República

El secretari, a més, duia una bandera republicana al damunt...

Aquest record, amb 8 anys, és l'únic que té la meva mare de la proclamació de la República a Castronuño.

Ara, recorda cançons republicanes, sobre tot les que feien referència a Galán i García Hernández, els dos militar, màrtirs republicans, que van proclamar la República a Jaca i que van ser afussellats...

García Hernández tenía una hija
que apenas sabía hablar
Y va gritando por la calle
"Arriba la libertad,
por ella murió mi padre".

I una altra:

Ya se sienten los disparos
en las montañas de Jaca
porque dicen que han matado
a García y a Galán

El que deien els de Castronuño sobre alguns dels seus veïns

2010-03-30T19:49:00.001+02:00

El meu avi va anar un any a vendre enciams a Fuentesauco.

El cas és que segons deien "El buen garbanzo y el buen ladrón, de Fuentesauco son". Però no sé si va tenir alguna experiència negativa.

Els de Valladolid no sortien més ben lliurats encara que en aparença el refranyer els tractava millor: "De Valladolid, el pintor y la mujer bonita".

El "problema" és que quan dèien la paraula "pintor" feien un moviment amb els dits per recordar que a la capital de la província hi havia una escola de carteristes, cosa que devia tenir entretinguts a tots els dels pobles de la rodalia.

La darrera dita és una mica difícil d'ubicar geogràficament: "Los tontos de Tarazán(?) dicen que la torta no es pan".

Algú sap on és Tarazán ? ... compte ! que no és "Tarzán" !

A en Tarzán tothom sap ubicar-lo al bell mig de la selva.

Els barbers de Castronuño : en Nono

2010-03-23T23:11:00.000+01:00

L'ofici de barber era un ofici arrelat en els pobles.

El barber no sols afaitaven el personal sinó que també -tradicionalment- havien fet petites intervencions com arrencar queixals, etc.

Al meu avi el visitava cada setmana un barber de Castronuño que es deia Nono.

La seva muller era la dóna fer feines de la mestra de Castronuño, la senyora Alfia. I per aquesta coneixença una de les filles del Nono portava el nom d'Alfita.

Una vegada van venir uns xarlatans a Castronuño que prometien treure queixals sense dolor. El xarlatà arrencava el queixal i després preguntava : " ¿qué, te he hecho daño ? Cap dels pacients s'atrevia a dir que si... tothom assegurava que no li havien fet gens de mal. Aquest era el medi més segur per a una extracció sense dolor: apelar al masclime dels homes del poble.

Però hi ha una altra circumstància que relaciona la meva família amb els barbers. El germà de món avi el "tío Moreno" mentre aprenia a fer de barber a Toro, es va ofegar en les aigües del Duero.

Diu ma mare que la seva germana Maruja encara el recordava.

El primer governador civil franquista de Barcelona era de Toro...

2010-02-23T22:52:00.001+01:00

Curiosament, el primer governador civil franquista de Barcelona (Wenceslao González Oliveros) era un anticatalà de Toro... antic lerruxista... per aquest motiu el van fer governador civil de Barcelona en el punt més àlgid de la repressió.

Wenceslao González Oliveros va arribar a Barcelona amb un programa de "reespañolización cultural de Cataluña".

Una de les seves accions va ser el desmantellament de l'Institut d'Estudis Catalans (l'entitat que s'ocupava de l'alta cultura catalana). L'IEC va ser substituït pel Instituto Español de Estudios Mediterráneos, que segons González Oliveros "no será nunca más el instrumento de una ridícula "europeización", simiesca, gesticulante o pueblerina, sinó el crisol ardiente de una nueva "españolización" de todo lo nacional y también de todo lo exótico en cuento sea susceptible de injerto o transplante."

Per si no havia quedat clar: "España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los Estatutos desmembradores que contra el comunismo."

El franquisme ens va enviar un panzer per tal que ho destruís tot: un catedràtic de Salamanca.

(les citacions són del llibre "Els catalans de Franco" d'Ignasi Riera).

Homenatge als nazis de la División Azul

2010-02-23T22:22:00.004+01:00

Una d'aquestes coses que et deixa esmaperdut:

Homenatge impune als nazis espanyols de la División Azul que lluitaren per Hitler

http://www.antifeixistes.org/3517_homenatge-impune-nazis-espanyols-division-azul-lluitaren-hitler.htm

I hi ha una llei de partits que és durament repressiva... amb els bascos...

La resta poden fer el que els doni la gana.

Com és possible que els espanyols donin lliçons de democràcia a algú ????

Però si estàn acusant el segu jutge estrella, en Garzón de "prevaricació" per voler investigar els crims comesos durant el franquisme !!!!

http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/el_suprem_acusa_garzon_de_prevaricacio_per_voler_perseguir_els_crims_del_franquisme_86784.php

Si fins i tot el partit feixista "Falange" es permet querellar-se contra Garzón !!!!

http://www.naciodigital.cat/noticia/13368/falange/contra/garz

On s'ha vist això ?

Els espanyols tenen vergonya ?

El cas de la doctora racista

2010-02-15T23:15:00.002+01:00

El ciutadà Tasunka Witko va al servei d'urgències d'un centre sanitari de beneficència. És una nit tranquil·la i hi ha poca gent. "Quina sort", pensa Witko, "així m'atendran de seguida". El fan passar a una sala d'espera on una doctora va cridant tots els pacients menys a ell. Quan s'adona que la doctora l'ignora i que fa passar al davant les persones que han arribat més tard s'hi acosta i la saluda dient: "Bona nit". Ella no contesta i es limita a mirar-lo amb fàstic. Aleshores, quan ell pregunta "com és que no m'atén?", s'esdevé el següent diàleg:

Doctora (indicant-li la porta del carrer): T'has equivocat de porta. La teva porta és aquella.

Witko (desconcertat): Però...

Doctora: Aquí atenem nord-americans, no indis.

...

[el final és sorprenent i es pot consultar aquí]

Una de les causes del problema basc és que no va acceptar una transició guiada pels franquistes ?

2010-02-14T13:23:00.003+01:00

La persistència de la violència política al País Basc és un dels temes més destacats de la transició al l'Estat espanyol. El manteniment d'una organització clandestina contra un estat que aboca tots els recursos econòmics i de personal que faci falta i que està disposat a emprar els recursos legals i il·legals que calgui -tortures, assassinats, etc. (GAL)- no és gens fàcil i indica la profunditat de les arrels del conflicte.

Una de les causes possibles de la pervivència de la violència política al País Basc és el fet que a Euskalherria es va produir una autèntica oposició al franquisme. Una oposició majoritària, amb vagues generals antifranquistes, estats d'excepció quasi permanents, etc. Aquests fets d'oposició al franquisme sols es van produir a Euskalherria. Però a la resta de l'estat l'oposició era minoritària o poruga i no va inquietar el règim feixista com ho va fer el poble basc.

Podem dir que a Euskalherria es va produir la ruptura democràtica amb el franquisme. Però a Espanya -i també a Catalunya- la transició la van dirigir els propis franquistes: Suárez, Martín Villa, etc.

Això ve a tomb de l'aparició al Parlament Europeu (regal de les Corts espanyoles !) d'un exemplar de la Constitució "democràtica" espanyola (1978) amb simbologia franquista (de fet, amb la simbologia legal en aquell moment: l'aguilot, el jou i les fletxes de falange, l'"España, una grande y libre") que ens il·lustra sobre la naturalesa de la constitució tan venerada pels espanyolistes.

El fet que un estat d'arrel franquista es vulgui imposar per damunt de la voluntat dels bascos és un altre factor que contrubueïx a la persistència del conflicte.

Formatges de Castronuño (i altres làctics...)

2010-02-08T23:35:00.002+01:00

La meva àvia anava -de tant en tant- a casa de Juana la Mariquiña a donar un cop de mà. Juana la Mariquiña era la dóna d'un pastor d'ovelles.

De pastors n'hi havia de dues menes a Castronuño: els pastors de cabres i els d'ovelles.

De cabres en tenien a gairebé totes les cases.

Les cabres donaven la llet que bevia la gent. En canvi no es feia formatge de la llet de les cabres. Aquestes, després de pasturar, en tornar cap al poble oferien un espectacle que avui ens costa imaginar. Els animalons arribaven a una plaça acompanyades pel pastor. Però un cop allà cadascuna agafava el camí de la casa dels seus amos. Les cabres totes soles. Qui diu que les cabres no són animals intel·ligents ?

En canvi, els ramats d'ovelles deurien de ser més clàssics. La llet d'ovella s'emprava per fer formatges. A casa de Juana la Mariquiña fèien formatge d'ovella.

I aquí entra en acció la meva àvia. A canvi de la seva ajuda la Juana donava a la meva àvia el suero de la llet. El suero és un líquid blanc que aprareix quan es talla la llet, que és el primer pas per fer un formatge.

Amb el suero de la llet de cabra la meva àvia fèia sopes. Els dies que portava sèrum ma mare els recorda com una festa.

Aquell dia no es feia el consuetudinari "cocido". Es feia una meravellosa sopa de sèrum. Tota una delícia gastronòmica (si més no en el record !)

Viva Santa Agueda, la "peluchona" !

2010-02-08T23:25:00.002+01:00

Aquest era el crit de guerra de les dones casades de Castronuño que s'aplegaven en la processó del dia de Santa Agueda.

Les dones portaven la imatge de la santa que va ser martiritzada per no se sap ben bé quin emperador romà.

Una veïna de ma mare, la senyora Maria s'ho passava d'allò més bé el dia de Santa Agueda. Ma mare no m'ha sabut explicar què feia per a passar-s'ho tant bé però sembla que s'escauria el terme "fer xerinola" en tota la seva inexactitud.

La senyora Maria estava casada amb un pastor. El pastor es deia Alejandro. Un nom ben poc apropiat per a un pastor....

Però el que em té més intrigat és la denominació "peluchona". A què redimonis es referien ?

Cent anys de la CNT

2010-01-26T23:05:00.007+01:00

Una de les desgràcies que ha patit aquest país ha estat l'existència de la CNT-FAI, o sigui, dels anarquistes.

Per donar el to d'aquesta gent treiem a col·lació alguns personatges:

Joan Ferran, ex-cenetista. Amo i senyor de la crosta.

Enric Marco, antic secretari general de la CNT durant la transició. Més conegut per la seva inventiva a l'hora d'explicar el seu suposat pas pels camps de concentració nazis. Com podia anar bé un sindicat dirigit per un home tan imaginatiu ? Evidentment es van ensorrar en la misèria.

Un genuí producte anarquista és "el cojo de Málaga". Aquest anarquista es va fer amo de Puigcerdà durant la guerra del 36 i va patrocinar tot tipus de violència.

Tanta desolació va causar que els seus propis companys van haver d'enviar un escamot per a eliminar-lo.

Per últim, com a col·lectiu, podríem citar els anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Aquests són hereus dels anarquistes exiliats (possiblement són els fills o els néts dels anarquistes exiliats).

Doncs bé, els anarcos de Tolosa es dediquen a fer octavetes protestant per la megafonia bilingüe (francès-occità) del metro de Tolosa. No toleren que al metro es pugi sentir el "patués" (occità), ja que és retrògad i xenòfob.

Els anarcos tolosans són tan "cazurros" que deuen estar emparentats amb aquell anarquista exiliat a França que al cap de 30 anys va comentar sobre els veïns: "es curioso: todavía hablan en francés"...

L'anarquisme és quelcom "típical spanish", tan típical com la boina calada i les mosques.

Ben mirat, quina patuleia que hem hagut de suportar !

L'Assemblea de Catalunya la dirigia Santiago Carrillo ?

2009-12-31T19:29:00.007+01:00

Un dels grans orgulls de la transició catalana (el pas del franquisme a post-franquisme) va ser l'Assemblea de Catalunya, organisme unitari de l'oposició al franquisme amb gran poder de convocatòria.

Luís Maria Xirinachs parla a les seves memòries (La traició dels líders) del total control comunista sobre l'Assemblea.

Aquest domini s'exercia a través d'entitats que estaven vinculades a l'Assemblea, com associacions de veïns, etc., i a través dels suposats independents.

Pere Portabella era uns dels independents de l'Assemblea de Catalunya. Dels idependents que Xirinachs considerava propers al PSUC.

Tot això ve a tomb de la lectura del llibre de Josep Maria Castellet Seductors, il·lustrats i visionaris.

Castellet, parla d'una querella interna dins del PCE en el capítol "A la vora del Nil, Terenci Moix coneix el General Lister". I qui fa de missatger de Santiago Carrillo en aquest afer ? Doncs Pere Portabella. Estem parlant del mes de maig de l'any 1971, l'Assemblea de Catalunya es crea el novembre del 1971.

Si els "independents" de l'Assemblea de Catalunya (com Portabella) feien els "encàrrecs" de Carrillo, què havien de fer els dirigents del PSUC com Gutiérrez Díaz ?

De quina forma va teledirigir Carrillo l'Assemblea de Catalunya ? En realitat va ser una força unitària catalana o tan sols la plasmació de les doctrines de "Reconciliació nacional" impulsades per Carrillo ?

Ja que tant Gutiérrez Díaz, com López Raimundo (els dos dirigents del PSUC implicats) han mort... seria molt interessant que el cineasta Portabella ens expliqués (aprofitant les seves dots narratives) com van anar les coses... segur que si volgués ens diria coses sorprenents.

La teledirecció de l'Assemblea de Catalunya per part del cap del PC espanyol explicaria les primerenques renúncies de l'Assemblea en l'àmbit nacional i en altres àmbits.

Jordi Solé Tura i l'estranya marxa dels líders de Bandera Roja

2009-12-08T13:17:00.006+01:00

S'ha dit que la Transició del franquisme al post-franquisme va ser un rosari de traïcions.

Jordi Solé Tura va ser un lluitador antifranquista coherent fins l'any 1974. Aleshores es produeix un fet que és molt simptomàtic del que passaria després:

Solé Tura i altres dirigents del grup maoista Bandera Roja abandonen l'organització i es passen al PSUC.

En la història dels partits polítics deu de ser bastant estrany que els dirigents abandonin el partit que dirigeixen i se'n vagin a un altre grup.

El normal és que facin aquest camí els militants de base, els dirigents expulsats...

L'any 1974 es veia a tocar la mort del dictador feixista Francisco Franco.

Els dirigents de Bandera Roja crec que deurien pensar que s'havien de col·locar millor de cara a la carrera que es produiria després de la mort del dictador. I que el cavall que conduïen no feia pinta de cavall guanyador.

Si fins aleshores totes les escissions dels grups leninistes des dels anys 60 s'havien caracteritzat pel seu component ideològic, la marxa de Solé Tura, Carles Comín, etc., sembla una mostra de pragmatisme.

Del "pragmatisme" que va presidir la Transicisió: o sigui, l'arraconament dels principis.

Per això, el grup de Solé Tura va ser important en la Transició del franquisme a post-franquisme.

La carrera pragmàtica de Solé Tura no va tenir aturador. Diputat i ponent de la Constitució espanyola pel PCE-PSUC. Després, ala dreta del PSUC. I, encara després membre del PSC-PSOE i ministre de cultura.

Solé Tura passa en pocs anys d'organitzar manifestacions amb còctels molòtov a escriure amb Fraga la Constitució espanyola.

Solé Tura és el pioner del "pragmàtidme" quan l'any 1974 marxa del partit maoista Bandera Roja cap al PCE-PSUC, anticipant-se al corriment que farien altres militants revolucionaris cap al cinisme i la desmemòria.

Coses que no vull oblidar

2009-11-22T21:52:00.003+01:00

Ramon Tremosa pregunta a Estrasburg per la impunitat del feixisme al País Valencià

(una bona pregunta)

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1834&Itemid=1

Posen bombes, se'n vanten i després reben subvencions del PP. Al·lucinant.

*************

La Conselleria d'Educació desobeïx la justícia i no homologarà els títols de Filologia Catalana

Es passen per l'arc del triomf les sentències judicials i després diuen als altres que han d'acatar el que diuen els jutges...

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1835&Itemid=1

*************

Facebook evita aclarir el tancament d''Els catalans no som espanyols'

Tanquen grups catalans per motius no esclarit i en canvi no tanquen grup espanyols com "Odiem els idependentistes catalans" que ja en el seu nom inciten a l'odi.

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/facebook_evita_aclarir_el_tancament_d_els_catalans_no_som_espanyols_78851.php

*************

Els espanyols es passan el dia dient que els temes identitaris no interessen ningú... i que no s'ha de barrejar l'esport i la política:

PSE-EE, PP i UPyD demanen que 'la roja' jugui a Euskadi

http://www.directe.cat/article/pse-ee-pp-i-upyd-demanen-que-la-roja-jugui-a-euskadi

El xurrer de Castronuño

2009-11-17T19:45:00.010+01:00

Les festes de San Miguel (a les darreries de l'estiu) eren la festa major de Castronuño. Ma mare recorda que era l'unica ocasió durant l'any que es venien xurros al poble.

El xurrer -un firant ambulant- emprava una cançoneta una mica paradoxal que ma mare cantava l'altre dia:

Churritos calentitos
de valde por el dinerito.

Y si me pierdo
que me pierda...

Però jo no acabo de treure l'entrellat de la cançó.

Ya se formó el sindicado por el bien del labrador

2009-10-26T20:20:00.005+01:00

Ma mare guarda un respecte reverencial pel Sr. Delfín Rodríguez. El motiu és de pes. El Sr. Delfín va ser batlle de Castronuño i va fer les noves escoles del poble. Uns edificis que ma mare recorda com a magnífics.

Construir escoles va ser una de les obsessions dels progressistes d'aquest estat. Pensaven que amb l'educació de la gent es resoldrien una bona colla de problemes.

La cançó que transcric no sé si és part d'una altra que ja havia transcrit en part i que començava: "El Sr. Delfín Rodríguez ha salido diputado...".

Però en tot cas, el protagonista és el Sr. Delfín Rodríguez.

Cuando Primo de Rivera
empezó a constituir
ayuntamientos de pueblo
a quién nombró fue a Delfín

Es hombre de corazón
y de mucha simpatía
que ha mirado por el pueblo
durante su nombradía

Ya se formó el sindicado
por el bien del labrador
se facilitó dinero
que del banco se sacó

Como también mineral
de una clase superior
y muchísimo más barato
que los del otro señor

La protagonista de "El verdugo" va ser filla del "botxí" de García Lorca.

2009-10-26T20:09:00.002+01:00

L'actriu Emma Penella va ser coprotagonista jutament amb Nino Manfredi i Pepe Isbert de la pel·lícula del director valencià Berlanga "El verdugo" (1962).

A la pel·lícula Emma Penella interpretava el paper de filla del botxí.

El que es realment curiós és que Emma Penella va ser la filla en la vida real del qui va denunciar i detenir García Lorca.

Aquest individu, anomenat Ramón Ruiz Alonso va marxar als Estats Units quan va morir el dictador feixista Franco l'any 1975.

Hi havia gent que estava acollonida amb la transició. Si haguéssin sabut que la transició era únicament el pas del franquisme al postfranquisme amb una llei d'amistia que va ser també la de "punt final" per a tots els responsables de crims franquistes, possiblement no s'hauria mogut de ca seva.

Joan Comorera i Gregorio López Raimundo

2009-10-20T23:17:00.004+02:00

Entrevista a Miquel Caminal apareguda a la revista Sàpiens d'octubre de 2009.
"Moment Sàpiens de Miquel Caminal":

Miquel Caminal és l'"especialista" en Comorera, ja que va publicar una biografia en dos volums sobre el primer secretari general del PSUC. Actualment és el cap del Memorial Democràtic.

En l'entrevista podem llegir:

Un dels moment clau de la biografia és la detenció.

Sí, Comorera és detingut a Barcelona el 1954. Aleshores en pocs dies passen dues coses importants: Gregorio López Raimundo, també líder del PSUC, és alliberat amb la condició que marxi d'Espanya; en canvi, Comorera és detingut. Les forces policials anuncien als diaris: "S'ha detingut el Lenin català".

Hi ha un delator ?

És evident que algú va donar pistes a la policia de qui era la persona que connectava Comorera amb l'exterior i van seguir-lo. El contacte era Ferran Canyameras. Ell publicava els articles de Comorera a fora i introduïa diners a Catalunya.

Entenc que Miquel Caminal està relacionant en aquesta entrevista la detenció de Comorera i l'alliberament de López Raimundo.

Evidentment no té proves i no pot anar més enllà, però queda clar com l'aigua.

La UCE, "frente nacional" espanyol i sectes

2009-09-19T23:21:00.012+02:00

Fixeu-vos que el que uneix en un "frente nacional" gairebé tots els partits espanyols són les nacions perifèriques.

PP i PSOE van de bracet al País Basc i Navarra, sense que se'ls caiguin els anells.

Mentre al Principat, els catalans fem el contrari: els babaus d'Esquerra (ex. ERC) li posen en safata de plata la Generalitat a una força espanyola i espanyolista com PSOE (PSC).

Ara bé, el "frente nacional" més espectacular és el de la secta dels estalinistes de la UCE amb els feixistes en una manifestació a Madrid. Davant els mosquejos dels fatxes els estalinistes de la UCE criden "todos contra ETA y por la libertad".

Si jo fos espanyol estaria molt preocupat per l'aparició de moviments com la UCE ja que solament en països molt desestructurats com la Rússia post-soviètica han aparegut moviments comunisto-feixistes.

A més, la UCE té un agravant gens menyspreable: té totes les característiques d'una secta, com explica aquest testimoni:

Yo fui a las asambleas de UCE en Barcelona y no me costo mucho darme cuenta del palo que iban, es de lo mas facha que he visto. Encima obligan a los "militantes" a repartir periodicos de los suyos ("DeVerdad") y a soltar el mismo discursillo ensayado a todo el que pasa por ahí. A la 2a o 3a asamblea ya nos querían hacer pagar por un? curso de teoria marxista.

Por no hablar de las llamadas continuadas al mvl, a cada llamada se tiraban casi media hora hablándote de las charlas que iban a dar, te preguntaban que que pensabas de tal tema y te intentaban convencer por todos los medios para que fueras a la charla y hasta que no decías que sí o te inventabas alguna escusa convincente no soltaban el teléfono, no sé de donde sacarían tanta pasta? para pagar todo eso..

Hasta 3 meses despues de irme definitivamente de UCE siguieron llamandome, debian ser unes 3 o 4 personas las que tenian los moviles de toda la gente y se pasaban el dia llamando, hasta que no les dije 3 o 4? veces que no queria saber nada mas de UCE que no dejaron de llamarme.

Per cert, aquest són els que donen suport als fatxes de Ciutadanos i UPyD de Rosa Díez.

.

"Hay que fusilar hasta los de teta"

2009-09-18T19:54:00.003+02:00

Donya Otilia era la dona del carter que cobria el servei de la Bóveda de Toro.

Tenia una filla que es deia Virtudes, companya de ma mare, que volia ser mestra... Era una nena llesta.... de fet, ma mare i aquesta Virtudes eren les més "llestes" de la classe o les que tenien més memòria, perquè aleshores l'educació era bàsicament mnemotècnica.

La família de donya Otilia era molt de dretes.

Com que ma mare té molta memòria encara recorda un dia, potser del primers dies de la Guerra del 36, en què donya Otilia va deixar anar una frase esgarrifosa:

"Hay que fusilar hasta los de teta"

Es que a Espanya, i més a l'Espanya profunda, la dreta sempre ha estat una cosa molt seriosa. Una entitat rocosa, brutal, cega.

"Hay que fusilar hasta los de teta". O sigui, que calia exterminar tots els "rojos" d'aquell racó perdut de Castella.

Calia deixar Castronuño ben net, ben purificat. I els murs del cementiri ben tacats de sang.

La mitja lluna com a metàfora

2009-09-16T23:09:00.009+02:00

Baltasar Pòrcel en plena forma en un programa de TV3 de l'any 2001 sobre la Mediterrània. Explica amb el seu verb exuberant una metàfora del mestissatge mediterrani.

La ciutat de Bizanci (actual Istambul) va adoptar el símbol de la mitja lluna en record de la victòria sobre les tropes d'Alexandre el Gran que assetjaven la ciutat. Quan els soldats d'Alexandre van intentar assaltar Bizanci aprofitant la foscor de la nit va sortir la lluna que va delatar els soldats i van ser derrotats.

Els turcs, un cop conquerida Bizanci -molts anys després- van utilitzar aquest símbol per tal de demostrar el seu poder en haver conquerit la capital d'un gran imperi com fou el bizantí.

Porcel explicava que aquest símbol dels grecs antics havia estat reutilitzat i exportat pels turcs, en aquest gran gresol que és la Mediterrània.

Però hi ha altres derivacions del símbol que no explica Pòrcel.

Al símbol de la mitja lluna se li pot donar una volta de rosca més.

Els russos creuen que Moscou és la tercera Roma. La primera Roma va ser la de l'imperi romà. La segona Roma va ser Bizanci. Els russos, històricament, han sigut enemics dels turcs, han inclòs en el seu imperi pobles túrquics d'Àsia central. Però també van tenir una competència ferotge amb l'imperi Turc donant suport als serbis i altres pobles eslaus que volien independitzar-se de la Sublim Porta.

Per aquest motiu, les esglésies ortodoxes russes llueixen en les seves cúpules daurades un remat amb la creu, una creu que està justament damunt d'una mitja lluna.

O sigui, la victòria de la creu ortodoxa sobre l'islam dels turcs.

La mitja lluna passa aleshores de símbol de mestissatge mediterrani a símbol de confrontació entre cultures i religions.

El significat d'un símbol pot canviar radicament donant una altra mirada a l'objecte.

Menjar i beure: "con pan y vino se hace el camino"

2009-09-08T23:26:00.001+02:00

El meu avi tenia un "majuelo" en el camí de Siete Iglesias i una altra vinya cap a la Bóveda de Toro.

Els seus fills treballaven en la verema però el meu avi s'encarregava de la criança del vi en el petit celler familiar.

En un dels "majuelos" conreava el tipus de vinya "verdejo" que fa vi blanc, però el barrejava amb vi negre i feia una mena de rosat per consum propi.

Un dels plaers dels pagesos de la zona (els que tenien celler) era anar tastant el vi i anar barrejant-lo fins arribar a una mescla que els fes el pes.

El vi, però sols era per als homes. Les dones amb prou feines el tastaven...

I de menjar... moltes proteïnes vegetals... o sigui, llegums. Cigrons : cada dia una escudella barrejada, o sigui, "cocido".

Però el meu avi més aviat tirava cap a les mongetes seques que no pas cap als cigrons i també hi havia cada dia mongetes...

De llegums -proteïnes vegetals-, anaven ben servits.

De tall -proteïnes animals-, no anaven tant ben servits... un tall de porc en l'escudella... que per això es feia matança.

Ara, també tastaven el peix... un excel·lent bacalla (més que no pas les arengades). El bacallà ma mare el recorda amb molta nostàlgia... Era un bacallà esgrogueït... però boníssim... I en dies de festa, com Nadal, la meva àvia el feia amb salsa verda.

Els darrers dies de Comorera.

2009-09-01T23:04:00.001+02:00

Quan Joan Comorera va ser detingut les acusacions del PCE contra ell van ser terribles:

"Noticias de Barcelona informan que el traidor Juan Comorera ha sido detenido por la policía franquista. No hay tal detención. Juan Comorera se ha entregado a la policía franquista, bajo cuya protección está como lo prueban las declaraciones de este traidor a la clase obrera y a su pueblo. Juan Comorera no tiene nada de común con la clase obrera. Juan Comorera es un agente de la Franco y como a tal hay que tratarle. Aquí REI, Antena Pirenaica". p. 326.

L'estalinisme que Comorera havia acceptat disciplinadament se li girava en contra.

Segons un informe del PSUC:

"Repetides vegades, Comorera, copiant punt per punt el camí de la banda feixista de Tito quan aquesta encara no havia estat desemmascarada, va proposar a la direcció del PSUC la creació d'un anomenat Front de la Pàtria [...] a l'interior del qual el PSU de Catalunya quedaria dissolt i els seus militants es confondrien amb tota classe d'elements petitburgesos, aventurers, que volguessin participar en un tal moviment". P. 378.

A la presó Model Francesc Vicens reporta la soledat de Comorera. Però, curiosament, a Burgos, els presos comunistes (condenmats a llargues penes de presó) actuen més humanament i no li fan el buit.

De fet, el reconeixen -deixant de banda la propaganda del seu partit- com un autèntic militant comunista.

I com a tal mor al gèlid penal de Burgos.

P.D. Viure és vèncer. Sinó vegeu el què li va passar a Rafael Vidiella, el que va proposar la liquidació del PSUC: va tornar l'any 1976, rebut multitudinàriament pels militants del partit que ell va proposar eliminar. Montserrat Roig li dedica un llibre de converses. Vidiella es va passar l'exili fora. N'hi havia centenars de persones (de totes les tendències antifranquistes) que eren més mereixedores d'homenatges que Vidiella...

El PSUC, un partit que va estar a punt a desaparèixer durant el franquisme

2009-08-31T23:55:00.004+02:00

I no, no va ser per la repressió franquista...

El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) va estar a punt de desaparèixer quan va ser expulsat el seu secretari general Joan Comorera (any 1947)

Comorera era el garant de la independència del PSUC. De fet aquest partit era en molt bona part fruit de les seves dèries personals.

Comorera considerava que calia la unificació dels marxistes catalans per tal d'aconseguir un partit fort que contrarestés la enorme influència de la CNT en el proletariat català. Als anarquistes, sobre tot als de la FAI, els considerava "valents de cantonada".

Els elements que van ajudar a a sotmetre el PSUC al PCE (Partit Comunista d'Espanya) van ser els militants del PSUC procedents de la federació catalana del PSOE (Rafael Vidiella) del PCC (sucursal del PCE), i sobre tot de les JSUC entre les que Santiago Carrillo va tenir força influència a través de persones com López Raimundo (la unificació de les joventuts catalanes s'havia fet paral.lament a la unificació de les joventuts socialistes i comunistes espanyoles).

Un cop eliminat políticament Comorera, se sentiren veus en el PCE sobre la conveniència de fer desaparèixer el PSUC i convertir-lo en un simple comitè regional com ho era el partit comunista del País Basc. L'antic militant del PSOE Rafael Vidiella va arribar a demanar la desaparició del PSUC.

Com a èxit "pòstum" de Comorera, van sorgir prou veus contràries (Fontana, entre els intel·lectuals, etc.) per a que no es portés a terme l'eliminació del PSUC.

El que va fer el PCE (Carrillo), va ser laminar (en lloc d'eliminar) el PSUC. Teledirigir-lo mitjançant personal afí, com López Raimundo.

A partir de l'eliminació de Comorera com a secretari general del PSUC, aquest partit va ser un simple apèndix del PCE malgrat la seva independència formal.

Aquest model ha va ser la referència que va prendre el PSC per "federar-se" amb el PSOE. Una independència formal que amaga la subordinació total respecte el partit "germà".

Joan Comorera un polític injustament oblidat

2009-08-31T23:51:00.002+02:00

Joan Comorera ha estat un polític injustament oblidat a Catalunya. Comorera va aconseguir fer el que pocs han aconseguit : posar la política catalana en la primera divisió mundial.

Per la via dels fets consumats Joan Comorera va col·locar el seu partit, el PSUC com a membre de la Internacional Comunista, que era un dels actors polítics més importants arreu del món en els anys 30 de segle passat.

No sols va fer aquest cop de força sinó que el mantingué contra l'opinió del PCE, tot cercant aliats en la direcció de la Internacional.

Però Comorera no era pas un "independentista".

Comorera era un veritable federalista (en el sentit de lliure federació entre pobles). I ho porta a la pràctica tenint un tracte d'igual a igual amb el PCE.

Però la trajectòria de Comorera ens mostra les misèries del federalisme. Aquest sols es pot mantenir quan la correlació de forces és favorable.

Comorera marxa a Mèxic, davant l'esclat de la Segona Guerra Mundial i la ocupació de França. Des d'allà perd el contacte directe amb el PSUC, cosa que es aprofitada pel PCE (i particularment per Santiago Carrillo) per situar els seus peons en llocs claus del PSUC.

Quan Comorera torna a França i pretén fer un pols al PCE, es queda en minoria (i el que és pitjor, sense el suport de Moscou) i es veu forçat a intentar reconstruir el PSUC des de la clandestinitat, tasca abocada de bell antuvi al fracàs a causa de la repressió que feia molt difícil l'activitat política a la Catalunya ocupada pel feixisme espanyol.

Joan Comorera torna a casa

2009-08-29T19:54:00.002+02:00

Aquest llibre és de l'escuderia de Kubotan Saura (Memorial Democràtic, etc.). I es nota. És un poti-poti considerable.

Hi ha articles com els de Joaquim Sempere i Eudald Carbonell que amb prou feines tenen quelcom a veure amb en Joan Comorera (el de Sempere, com a mínim, és interessant).

En altres casos els autors són polítics (Pujol, Maragall, Saura). Els polítics, com de costum, projecten la seva ideologia en el personatge homenatjat. Un cas a part és el de Gregorio López Raimundo (secretari general del PSUC entre 1965 i 1977).

López Raimundo clou el llibre amb un article que es titula "Joan Comorera torna a casa", que es emprat per l'editora del llibre Carme Cebrián com a títol general del volum.

Típic bon rotllet d'Iniciativa. Homenatgen Comorera amb les paraules d'un enemic polític seu. D'un dels que el va fer fora de la secretaria general del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).

Però aquest cisma no va ser de bon rotllet. Va ser molt dur. Va comportar que Comorera amb gairebé 60 anys tornés a la clandestinitat a Catalunya, que fos detingut (per cert, algú el va denunciar ? Qui ?), torturat i empresonat en unes dures condicions que el van portar a la mort.

A nivell personal va comportar -fins i tot- que la filla de Comorera renegués del seu pare públicament.

A nivell polític va significar la satel·lització del PSUC i gairebé la seva desaparició com a partit. Res de bon rotllet, doncs.

Però no cal treure la concussió que tot el llibre és un desastre. Hi ha aportacions historiogràfiques interessants. Però cal arromangar-se i anar destriant el blat de la palla.

Carretero s'equivoca : catalanisme i dreta

2009-08-04T23:35:00.001+02:00

Una enquesta recent a Barcelona assegura que la ciutat se sent menys d'esquerres que fa uns anys ... i també menys catalanista.

No és casual que s'associï dretes i espanyolisme i esquerres i catalanisme. Són associacions gairebé històriques.

(demano disculpes per no poder recuperar la font de l'enquesta)...

Però la conclusió d'aquesta enquesta hauria de ser molt clara per als que diuen (com Carretero) que tant fa les dretes com les esquerres.

No, escolti Sr. Carretero. No són el mateix les dretes que les esquerres. Vostè l'encerta en el tema nacional però en altres aspectes hauria de ser prudent en les seves declaracions. I un projecte com Reagrupament, que “de facto” és un front patriòtic hauria de bandejar els temes més delicats per tractar-los únicament després de la independència, quan puguem cadascú tirar cap a un cantó o cap a un altre.

Perquè sinó marginarà la part més important de la població catalana que se situa (segons totes les enquestes que es fan des de fa molts anys) en la franja que va de l'esquerra al centre-esquerra.

El señor Modesto, el herrero

2009-08-03T00:09:00.005+02:00

Una vegada ma mare va tornar de Portugal amb una estàtua metàl·lica d'un ferrer. La va posar damunt la televisió i al cap d'un temps ens vam assabentar que l'havia comprada perquè li recordava al senyor Modesto, el ferrer del poble.

El senyor Modesto estava casat amb la senyora Victoria i tenia dos fills ja grans. El senyor Modesto tenia una edat provecta.

La seva farga estava en la "calle Real" de Castronuño on reparava -entre altres coses- les relles abans de llaurar.

Un cop anava el senyor Modesto, la seva dona i un grup de noies entre les quals la meva mare tots junts al damunt d'un carro camí cap a la devesa.

De cop i volta el senyor Modesto va dir (imaginem que en to solemne):

"La vida no es más que un soplo
un abrir y cerrar de ojos.
Ya le digo a mi Victorianita:
"parece que fue ayer que nos conocimos"."

Aquesta disertació calderoniana li va agradar tant a ma mare que de tant en tant encara la repeteix. No pot evitar, això sí, de remarcar la comicitat de dir-li "mi Victorianita" a la que ella coneixia com a senyora Victoria.

El director de la TV basca no sap un borrall d'euskera

2009-07-28T23:54:00.002+02:00

La polìtica no-nacionalista del PSOE ens reporta sorpreses dia si i dia també. Els fidelíssims aliats d'Esquerra (antigament ERC) han col·locat en el comandament de la televisió pública basca un individu que no entén l'euskera.

Reprodueixo el que diu en Víctor Alexandre:

“Sort que no està sol i que al nou director general de la cadena, Alberto Surio, li passa el mateix: tampoc no entén absolutament res del que diu la televisió que dirigeix. Un cas únic al món. Però els encoratja força saber que aviat es normalitzaran les coses. Ells, els "nacionales", ja han anunciat que portaran a terme retrocessos importants en matèria educativa. El pla consisteix a convertir l'èuscar en una llengua marginal, innecessària i prescindible i a implantar a totes les ikastoles la Formación del Espíritu Nacional Español, perquè, como han dit sempre, no hi ha més nació que la nació espanyola.”

http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=914&Itemid=1

Mercè Rodoreda i Soler Serrano en “A fondo”

2009-07-28T23:49:00.005+02:00

En l'entrevista (any 1980) que va fer Soler Serrano a Mercè Rodoreda (la “Rodolada” segons el sempre llefiscós Josep Pla, no es estrany que Pla sigui l'objecte d'estudi dels més llefiscosos del país: Arcadio Espasa o el Pericay) afirma que les seves influències per escriure La plaça del Diamant van ser Miguel Delibes ¨(Diario de un cazador) i Camilo José Cela (Viaje a la Alcarria).

Sorpresa per les influències totalment colonitzades de Rodoreda.

De Ginebra estant podia haver begut en altres fonts... és estrany.

Però ni l'estil de Cela ni potser tampoc el de Delibes (encara que en aquest cas la introspecció de Delibes i la Rodoreda poden tenir punts en comú) no semblen casar amb amb la prosa rodorediana.

En la mateixa entrevista però en un altre àmbit em sembla deliciosa l'anècdota del nen veí a qui la Rodoreda escalfava amb dedicació (crueltat infantil o maltractament de gènere?). Un nen molt submís, segons Rodoreda... tant submís que al cap d'una estona es tornava a presentar en el jardí dels jocs infantils, potser amb l'esperança de no ser atonyinat per la futura escriptora i de no tornar a marxar entre sanglots.

Racisme anticatalà

2009-07-26T23:43:00.004+02:00

Si la xenofòvia fos contra algun altre col·lectiu la cosa seria seriosa, però contra els catalans tot s'hi val i ningú no protesta mai:

http://www.cronica.cat/noticia/Es-fomenta-la-catalanofobia-als-mitjans-de-comunicacio

Fins i tot en una enquesta els lectors de El Mundo han confessat majoritàriament tenir fòvia als catalans....

Els metges de Castronuño

2009-07-21T21:03:00.000+02:00

"Vengo pensando para mi si llevas medias o tienes las piernas morenas del sol".

Això comentava Don Pablo a ma mare un dia d'estiu. Don Pablo era el metge possiblement finisecular de Castronuño.

Quan va arribar la República van portar un metge jove, Don Tarsicio. Van portar aquest metge per a que atengués els pobres.

Don Pablo es va quedar amb la clientel·la dels rics, que li deurien de donar menys feina i més guanys.

Però la història de Don Pablo és una mica rocambolesca i malhaurada.

A Don Pablo se li va morir una filla perquè no va saber diagnosticar-li a temps una apendicitis (un còlic miserere, que deien antigament)

Don Pablo s'arrossegava per un poble petit amb la pena de la pèrdua de la filla i amb l'ombra del dubte de la seva capacitat com a metge... Si no havia estat capaç de tenir curar de la salut de la seva filla, seria capaç de tenir-ne la dels seus pacients ?

Les memòries de mossèn Dalmau

2009-07-08T23:49:00.001+02:00

Dues reflexions sobre la primera part de les memòries del rector de Gallifa, en Josep Dalmau (“Un capellà rebel, un sacerdot lliure : memòries (1926-1969)):

1)La tristesa que li produí la “broma” que li van gastar els seus companys del seminari de Salamanca quan volia fer-los entendre què era Catalunya: el van posar en la via del tren. Quan el tren era a punt d'arribar el van alliberar (pels pèls). Dalmau s'entristeix en comprovar que tots van reaccionar a la vegada i ben espontàniament en resposta al fet nacional català que els volia explicar.

2)Quina colla de sacerdots que van sortir en aquella època. Són gent, com Xirinachs, Dalmau, Llimona... etc., que van lliutar contra el franquisme quan el més “normal” era que haguéssin acceptat el nacional-catolicisme que es volia imposar. Una fornada excepcional.

Llibre interessant, aquesta primera part de les memòries.... però esperem en candeletes la segona que ha de ser encara més interessant.

El paorós crim de Castronuño...

2009-07-08T23:47:00.000+02:00

En el poble de Castronuño n'hi ha cellers (bodegas) en les que es reunien els homes per parlar de les seves coses i, de pas, prendre alguns gotets de vi amb una temperatura que pot ser molt agradable a l'estiu.

Però en el Castronuño de l'època republicana es va produir un fet paorós en un d'aquests cellers. Un bon dia van trobar el cos sense vida d'un veí del poble.

Aquest és el crim de Castronuño... que va tenir el poble amb el cor en un puny.

Ma mare confessa que es va espantar molt.

Però un altre bon dia, el guàrdia civil al que ens hem referit abans (el de la Bóveda de Toro, el de la mala llet) es va trobar en el carrer amb algú que es va portar un bon ensurt en veure la parella de tricornis.

El guàrdia civil, en arribar a la caserna va comentar que creia que ja sabia qui havia estat l'assassí.

No sabem quin mètode d'interrogatori van usar a la caserna de la guàrdia civil.... però els civils eren àmpliament coneguts per maltractar els detinguts.

Sigui per voluntat pròpia o a causa de les tortures el detingut va cantar...

Aquest era el fill del Sr. Alonso, un veí de ma mare...

La víctima del crim va ser un seu cunyat (el germà de la seva dona).

Fins aquí el paorós relat del paorós crim de Castronuño.

Però no acabarem aquest relat sense dir que els mòbils del paorós crim de Castronuño van ser -possiblement- passionals.

Un guàrdia civil amb l'ànima més negra que la d'un guàrdia civil....

2009-06-24T20:06:00.002+02:00

La senyora Constanza era la dona del senyor Modroño.

Els Modroño eren una família de Castronuño no pas pobra, tenien un forn, una botiga de comestibles i un bar.

Però un dels versos que recorda ma mare està relacionat -possiblement- amb una lluita sindical dels treballadors que construïen el Canal de San José.

Diu així:

El ganar cinco pesetas
Modroño lo consiguió
Es el más fiel
que tenemos en la reunión
(...)

Tots els esdeveniments eren convertits en cançons. Tot es recitava... Castronuño era una mena de Bollywood "avant la lettre".

Ma mare recorda que durant la guerra, un bon dia, passava la senyora Constanza davant la caserna (cuartelillo).

El guàrdia de guàrdia (o sigui el "civil" que vigilava) va comentar:

"Esta que tiene un pie en la tumba y todavía pasa con los puños cerrados delante del cuartel".

El guàrdia civil amb aquesta mala llet gal·làctica era nat a la Bóveda de Toro i tenia dots endevinatòries (o bona informació).

La senyora Constanza va ser "passejada" al cap de poc temps....

Però aquesta sols era la punta de l'iceberg de la tragèdia dels Modroño.

El seu marit se l'havien emportat els primers dies de la guerra. I ja no va pas tornar. I la llista de Modroños represaliats a Castronuño és ben llarga... és un carnatge fet pels falangistes vallisoletans.

Us l'oferim:

Santamaría Muñoz, Constanza. Morta extrajudicialment (el que es coneixia com "passeig")

Madroño Hernández, Teodoro. Mort extrajudicialment ("PASEADO")

Modroño Blanco, Lucio. Mort després de procediment judicial

Modroño de la Granja, Agustín. Mort extrajudicialment ("PASEADO")

Modroño Blanco, Bonifacio. Empressonat

Modroño González, Julio. Desterrat fins als anys 50

Modroño Hernández, Damián. Pròfug (en vista del panorama)

Modroño, Francisco-Jacobo. Empresonat

Prieto Modroño, Gabino. Pròfug

Articles censurats

2009-06-24T00:56:00.003+02:00

Dos articles censurats:

Del diari Avui: Esquerra, partit conservador

Del diari Público: "Cualquier persona aseada debería aborrecer la monarquía"

Una mestra mítica de Castronuño

2009-06-09T00:03:00.002+02:00

Doña Alfia Herrero Descalza va ser una mestra mítica del Castronuño de preguerra. Els mestres tenien fama de passar gana: `passar més gana que un mestre d'escola...

Però, al mateix temps, eren gent de prestigi. En els petits poblets de Castella els mestres eren algú. Representaven alguna cosa : representaven el progrés, la cultura. Tant és així, que en començar la guerra del 36 una de les primeres coses que solien fer els feixistes en arribar a un poble era afusellar el mestre.

Ma mare parla de forma reverencial de donya Alfia. I en parla així malgrat que la senyora no s'estava dels càstigs físics a les seves alumnes.

El meu avi, que tenia tirada per la poesia, va compondre uns versos amb motiu d'un aniversari de la mestra.

Aquests versos són un petit prodigi: han viatjat en el temps durant potser 75 anys bressolats per les neurones de ma mare.

Els passo des d'aquest estat eteri a un altre èter: el ciberespai.

10 de mayo día de alegría y fiesta
porque cumple un año más
nuestra querida maestra.

Usted maestra es la antorcha
que nos alumbra y nos guia
por eso la recordamos mucho más
en este día.

Y como todas la amamos
pedimos con gran fervor
a aquel que todo lo puede
podamos felicitarla
también el años que viene.

P.D.: He consultat els resultats de les eleccions europees a Castronuño. Hi ha un vot al Partit Republicà Català... Em fa il·lussió pensar que és el d'un cibernauta mal influenciat per aquest bloc :-)

Montilla, torero

2009-06-03T23:49:00.005+02:00

Fotografia que no té pèrdua (sobre tot per a votants d'Esquerra)

Fills de...

2009-05-14T22:55:00.003+02:00

Ara que els Ciutadanos van de baixa no sé si cal molestar-se a explicar el següent:

L'operació Ciutadanos no va ser preparada per inútils integrals com Boadella, Arcadio Espasa (certament, es passa), Pericay i tot aquesta trepa d'autonomenats "intel·lectuals".

Qui realment hi havia darrera era un professor de dret constitucional, algú que sabia el què es feia. I que va posar al capdavant del partit un alumne seu.

Bé... doncs aquest era... Francesc de Carreras ! El col·laborador de La Vanguardia, of course.

Qui és Francesc de Carreras ? El fill Narcís de Carreras... més of course.

I qui és Narcís de Carreras ? Doncs el que fou secretari personal d'en Cambó...

Tot comença en Cambó i tot acaba en Cambó... (Cambó el megatraïdor, el que ens va vendre als franquistes).

El secretari de Cambó va col·laborar amb la dictadura... col·laboració incontestable (Ajuntament de Barcelona, Corts franquistes...). Un caragirat.

Però compte. Perquè va ser doblement caragirat, gairebé tant caragirat com la nena de L'exorcista.

Fill de secretari de Cambó i col·laboracionista, no tenia altre remei que fundar Ciutadanos, pobret Francesc de Carreras (el nom el porta per Cambó, és clar)

Nota Bene: per cert... quina ironia més fantàstica que la idea de C's parteix de la tertúlia de "El taxidermista". Dissecats... van nèixer dissecats

Dubtes sobre Carretero

2009-05-04T23:31:00.003+02:00

Potser és una raó molt "egoista" però vull que Joan Carretero es presenti a les properes eleccions al Parlament de la nostra humil comunitat perquè vull votar algú.

Hi ha un problema primigeni que és la traició d'Esquerra (abans ERC) quan posen amb els seus vots Montilla en el seient de Macià i Companys.

Montilla, el del "Visca Espanya" del primer tripartit. Montilla el membre de l'executiva del PSOE.

Montilla el del partit de Joan Ferran, el perseguidor de "crostes".

Aquest problema primigeni (posar Montilla com a president de la Generalitat) ve agreujat perquè el PSC-PSOE havia fet fora Esquerra (ex-ERC) del govern sols uns mesos abans.

Quan Carretero parla de "Patriotisme i dignitat" envia un torpede a la línia de flotació d'Esquerra (abans ERC).

Perquè és evident que l'actual direcció d'Esquerra (abans ERC) ha perdut la dignitat.

És greu pel país que un instrument importat com Esquerra (abans ERC) quedi inutilitzat o neutralitzat per l'espanyolisme.

Però més greu seria si davant aquesta situació no es posés algun remei...

Ara, tinc els meus dubtes sobre el projecte Carretero:

1) no sembla que Carretero tingui una personalitat carismàtica. Sembla que ha estat un bon gestor quan ha estat batlle de Puigcerdà i conseller de governació però no és un home brillant.
2) El projecte de Carretero és molt vague i desideologitzat. Què es farà quan no es guanyi ? Amb qui es pactarà i quin model de país tindrà Reagrupament ?

Però Carretero, amb un certa faiçó de Macià, té credibilitat i té algunes coses clares. Per exemple, tenia molt clar que no s'havia de combregar amb el PSOE-PSC en la llei electoral.

I és clarivident haver dit de Zapatero que era un demagog espanyolista.

Ajoblanco, una revista falangista ?

2009-05-03T20:31:00.008+02:00

Una de les publicacions més importants de la transició va ser Ajoblanco, revista editada a Barcelona per Pepe Ribas.

Fins aquí tot perfecte: revista àcrata que té un gran impacte en la joventut en els anys darrers del franquisme i la transició.... Ajoblanco significa el desvetllament de l'anarquisme en el tardofranquisme.

Un bon dia Dolors Genovès, periodista de TV3 va fer un reportatge sobre l'afusellament de Carrasco i Formiguera (el líder d'Unió Democràtica de Catalunya) durant la Guera del 36. Carrasco va haver de fugir de Catalunya per les amenaces de la CNT-FAI contra els catòlics (Unió era un partit democristià però fidel a la República). Quan anava cap a Euskadi va caure en mans dels franquistes i va ser afusellat.

Ara bé, això que té a veure amb Ajoblanco ?

Doncs resulta que el pare d'en Pepe Ribas, el director d'Ajoblanco, era el falangista "camisa vieja" (o sigui d'abans de la guerra) José Ribas.

I resulta que segons Genovès va ser un dels testimonis de càrrec contra Carrasco i Formiguera: "Yo José Ribas Seva, falangista, declaro que Manuel Carrasco i Formiguera ha sido de los que han propugnado con más fervor la unión separatista de Cataluña, Vascongadas y Galícia. Saludos nacionalsindicalistas".

Per explicar aquests fets, Dolors Genovès va ser denunciada per dos fills de testimonis de càrrec contra Carrasco i Formiguera: Pepe Ribas i Carlos Trias (conegut "filòsof"). El motiu, va ser que el reportatge atemptava contra l'honor dels seus pares. La demanda va donar tombs pels tribunals durant anys, fins anar a petar al Tribunal Constitucional...

Aquell reportatge, Sumaríssim 447 era una de les primeres vegades que es tirava de la manta dels falangistes catalans, dels col·laboracionistes amb el feixisme.

Ens podem qüestionar d'on pouaven l'anticomunisme i l'anticatalanisme de la revista. Eixien de fonts pregones... de les mateixes que bevia el seu pare ? Potser en José Ribas Seva n'hauria estat d'acord alguns dels objectius de la revista.

Què podem dir d'Ajoblanco ?... avui ens podem qüestionar el paper que va jugar durant la transició.

El primer llibre que va publicar Ajoblanco va ser "Lo que queda de España" de... doncs, sí... de Federico Jiménez Losantos...

Es van camuflar els llops amb pell de xai ? Sens dubte. La transició va ser un aiguabarreig on molts pescadors van tirar la canya per veure el què pescaven.

La transició del franquisme al post-franquisme va significar molta confusió i molt d'engany.

Testament a Praga (segona part)

2009-04-28T23:20:00.001+02:00

La revelació de Sergi Pàmies sobre el seu avi em va empènyer a llegir el llibre "Testament a Praga".

Testament a Praga és un llibre que conjumina dues narracions, la de Tomàs Pàmies i la de la seva filla Teresa, mare d'en Sergi Pàmies.

La història que narra Tomàs Pàmies en un estil directe, és la d'un idealista una mica (bastant) arrauxat. Una història molt de primer terç del segle XX.

Tomàs Pàmies s'inicia en la política quan Solidaritat Catalana (la unió de tots els grups catalanistes) arrasa el caciquisme de la monarquia borbònica. Tant és així que en Tomàs Pàmies associa per primer cop la paraula "revolució" amb Cambó !

Tomàs Pàmies fa el mateix trajecte que molts altres joves de l'època i constitueix a Balaguer un grup comunista que s'integrarà en el Bloc Obrer i Camperol (rebutjant el PCC -el comunisme "oficial"- per ser "poc català").

Malgrat això i per diferències personals amb el BOC de Balaguer, Pàmies s'integrarà en la UGT i posteriorment en el PSUC (que reuneix la majoria de grups marxistes catalans sota la batuta de la Unió Socialista de Catalunya i el seu dirigent, en Joan Comorera).

Tomàs Pàmies morirà a Praga, a l'exili, on havia treballat de jardiner.

El contrapunt que fa Teresa Pàmies a la narració del seu pare són planys jeremítics.

La Teresa Pàmies no para de plorar pels pobres txecs envaïts pels soviètics... potser hauria pogut deixar caure alguna llàgrima pels pobres catalans envaïts pels tancs espanyols... (no podia ser per la censura) o pels pobres comunistes catalans envaïts pels comunistes espanyols...

Però cap ni una.

Testament a Praga va obtenir el premi Sant Jordi per a Teresa Pàmies. Aquest fet comportà que es plantegés el retorn de l'exili i que el seu fill Sergi anés a petar a un col·legi on va agafar el gust per la l'escriptura.

Com podem arribar a la independència ? El mètode Carretero

2009-04-19T12:01:00.002+02:00

No sembla gens fàcil trobar un camí per arribar a la independència El problema és que hi ha molts camins i sembla que ningú té clar quina ruta traçar. Sense anar més lluny, Carod Rovira va proposar la independència per 2014, però encara no ens ha comunicat com aconseguir-ho (i jo em temo que fins i tot ja s'ha oblidat de la data). Bé, ningú ho tenia clar fins que ha retornat Joan Carretero.

Repassem la situació actual:

PP, Ciutadanos i tots els fatxes: qui vol ser independent quan podem ser esclaus d'Espanya ?

PSC-PSOE: La "Catalunya que sap on va" (o sigui, enlloc), es pregunta qui vol ser independent quan es pot ser un esclau de ZP ?

Convergència i Unió: "peix al cove". Quan necessitin els nostres vots per governar els collarem i obtindrem competències i finançament. Ara, quan tinguin majoria absoluta, aleshores ens collaran a nosaltres. En un procés de lustres, dècades, centúries, mil·lenis, eons, etc. aconseguirem a poc a poquet (la clau de l'estratègia convergent i sobre tot d'Unió és aquesta: a poc a poquet) no se sap què (però mentrestant procurarem manar nosaltres).

Esquerra (abans ERC): és molt senzill: Primer t'alies amb el PSC, i després vas a la independència en cotxe oficial. "Manoloooooo, noi, avui vull anar cap a la independència". "Que no saps on és ?" Bé, ja anirem un altre dia". "Tirem cap a Palau que tinc berenar amb en Monti".

Iniciativa per Catalunya: nosaltres estem a favor de totes (repetim: totes) les independències que es reclamen al món menys la de... Catalunya. Desconeixem els motius d'aquesta paradoxa, però és així, deu de ser una tradició històrica. I no emprenyeu gaire que us enviarem els Mossos.

Quin és el mètode Carretero ? fer un front per la independència i quan hi hagi prou gent a favor, proclamar la independència. Posteriorment fer un referèndum.

I s'ha acabat el bròquil !

Testament a Praga (primera part)

2009-04-19T01:25:00.002+02:00

Quan ho vaig escoltar per la ràdio em vaig quedar xocat. En Sergi Pàmies (fill de Teresa Pàmies i Gregorio Lòpez Raimundo) assegurava que el primer cop que va sentir parlar català va ser a París, quan el seu avi Tomàs Pàmies anava a visitar-los.

Sergi Pàmies -escriptor- és fill d'un matrimoni amb un paper clau en el país. El seu pare, Gregorio López Raimundo fou Secretari General del PSUC des de l'any 1965 fins l'any 1977. El PSUC, el partit més importat de la resistència catalana contra el feixisme, tenia al capdavant una família que no parlava català ni amb els fills.

A partir de la defenestració de Joan Comorera el PSUC havia patit un procés d'espanyolització profunda i de dominació per part del partit "germà", el PCE (Partido Comunista de España).

El patró del comunisme espanyol, Santiago Carrillo, dominava el PSUC a través dels seus antics coreligionaris de les Joventuts Socialistes Unificades: López Raimundo i Teresa Pàmies.

El que m'interessa subratllar és que ens vam estar enfrontant amb el franquisme amb les mans lligades a l'esquena.

Els que crèiem que eren "els nostres" eren titelles d'uns altres. No ens volien alliberar, tot el contrari.

Si avui en dia ens trobem en una situació lamentable no sols és pel mal que ens va fer la dictadura sinó també perquè vam patir una transició que va ser l'apoteosi de la traició.

10Mil a Brussel·les, l'inici d'un camí

2009-03-18T23:32:00.001+01:00

La manifestació dels 10Mil a Brussel·les del dia 7 de març ha estat un èxit rotund. Però quins seran els resultats ? Com a mínim n'hi harà un: l'aparició d'un nou grup que sembla que té algunes coses clares : ens hem de bellugar per sortir les arenes movedisses on som empantanats.

Aquest grup vol engegar el procés per presentar una iniciativa legislativa per demanar un referèndum per l'autodeterminació.

Ara, aquest camí és el mateix que va engegar Ibarretxe al País Basc. El resultat el coneixem tots: el pla Ibarretxe va ser tombat per la justícia espanyola.

La convocatòria d'un referèndum per l'autodeterminació és una cosa que no pot pair la “democràtica” Espanya.

Està bé que ens el tombin a nosaltres també per demostrar el nivell de democràcia d'aquest estat.

Hi ha un pla B per la independència ? Es evident que n'hi ha. Un pla B seria la declaració unilateral per part del Parlament de Catalunya de la independència.

Però per a això cal una majoria social que el recolzi... o no ! (algun dia explicaré això : - )

Abans d'arribar a la sobirania plena hi ha molts passos intermedis. Necessitem algú que sàpiga traçar un camí.

Perquè el què és evident és que el partit parlamentari oficialment independentista no ens durà enlloc. Sembla que creuen que arribaran a la independència en cotxe oficial.

Per això és una molt bona notícia que 10Mil sigui un nou actor en la política catalana... i que arribi amb idees fresques i ganes de dur-les a terme.

Ràdio Veritat, un frau d'en Cambó

2009-03-17T00:05:00.001+01:00

Fa 70 anys es va tancar l'emissora Ràdio Veritat. Pel nom podeu pensar que van ser el franquistes qui la van clausurar. No, no va ser així. Va plegar veles perquè havia complert la seva funció, perquè ja no tenia raó de ser.

Ràdio Veritat, emissora patrocinada per Francesc Cambó, emetia des de Roma, en català per donar suport els franquistes.

Cambó va rissar el rínxol i no sols es va emmerdar fins el coll amb els franquistes sinó també amb els feixistes italians.

El milionari Cambó, el “patriòta” Cambó, el màxim representant de la dreta catalana, no sols va ser un col·laboracionista amb el feixisme.

Va tenir la iniciativa personal de patrocinar una ràdio que enganyés els catalans. Perquè Ràdio Veritat va servir per a enganyar la gent, per desmobilitzar la gent. Ràdio Veritat transmetia una imatge “moderada” del franquisme, molt allunyada de la podia donar les arengues quartelàries del general Queipo de Llano des de Radio Sevilla.

Potser van ser milers els catalans enganyats per les falses promeses de Ràdio Veritat. Potser alguns dels que crien les informacions de Ràdio Veritat es van troba al cap de poques setmanes amb una tràgica refutació davant els escamots d'afusellament.

La dreta catalana a partir de la Guerra del 1936 s'ha mostrat totalment aliena als processos d'alliberament nacional català.

Potser el pacte de sang amb el feixisme espanyol els va infectar de forma tan pregona que ja no poden recuperar-se. Malgrat que el feixisme espanyol els va atorgar un paper secundari, de comparses del nou estat. Fins i tot l'única dreta que va tenir un comportament lleial durant la Guerra, la Unió Democràtica de Catalunya, s'ha contaminat de les actituds generals de la dreta catalana i es caracteritza per ser un llast regionalista i poruc de Convergència, tot oblidant el seu passat i els seus ideals.

Aquests dies un parent d'en Cambó, l'eurodiputat de CiU Ignasi Guardans, ha ridiculitzat la iniciativa dels 10Mil a Brussel·les. Es veu que la gent és coherent durant generacions.

Però em pregunto si Ràdio Veritat va plegar de veres o bé continua activa ?

Ciudadanos: el brazo tonto de la falange

2009-02-18T23:27:00.003+01:00

L'enderrocament del monument a José Antonio Primo de Rivera ha provocat un estremiment d'indignació en la ciutadania fatxa del país. Un exemple: pel carrer un iaio comentava que si enderrocaven el monument haurien d'aterrar també totes les obres que va fer Franco, començant pel pantans... En aquest context els nostres pobres Ciutadanos han declarat que si anorreen les pedres del fundador de la Falange haurien de canviar el nom del carrer dedicat al fundador del PNB, Sabino Arana.

Els pobres Ciutadanos cada dia fatxegen més. Se'ls acudeix la bestiesa de comparar el fundador d'un partit feixista amb el fundador d'un partit democràtic (perquè el PNB ho és i ho demostrat en la seva trajectòria, i ho va demostrar l'any 1936).

Quines acusacions tenen contra Sabino Arana ? Que era “racista”? Si haguéssim de canviar els noms dels carrers de la gent del segle XIX que creia en les races... i que creia que unes eren superiors a les altres (per un casual solien creure que la seva era superior a les altres... ves per on !)... no donaríem l'abast.

Els espanyols (creadors del Dia de la Raza, o sigui del 12 d'octubre) no suporten que algú cregués que hi havia una “raça” basca... i que, a més, era superior a l'espanyola.

Els comentaris d'Arana sobre els toreros marietes espanyols (cap on carregaven el paquet, etc.) són molt divertits. Ara bé, no deixen de ser anecdòtics. I es una bestiesa de les grosses treure'ls del context del segle XIX.

Al capdavall Arana no devia ser tan racista quan va recolzar la lluita dels marroquins contra el poder colonial espanyol...

O sigui, Arana era sensible a les lluites d'alliberament dels pobles oprimits... i això és tot un mèrit.

L'altre personatge de la comparació ciutadana és José Antonio Primo de Rivera. Fill de dictador, fundador d'un partit feixista. Fins i tot després de mort va continuar fent mal. Els fanàtics "camarades" falangistes van traslladar el cos de José Antonio a peu des d'Alacant fins Madrid. En passar pels pobles se solia afussellar rojos en honor de les despulles del feixista. No cal insistir gaire en aquest personatge nefast.

Els pobres ciutadanos es deuen d'avorrir i pentinen el gat mentre esperen l'OPA hostil de Rosa Díaz que els deixarà en una anècdota insubstancial.

Aleshores s'adonaran del poder del centralisme madrileny i pensaran menys en anar dient bestieses fatxanderes.

L'estranya mort d'un bibliotecari

2009-02-04T22:42:00.002+01:00

L'entrada de les tropes feixistes per la Diagonal de Barcelona el 26 de gener de 1939 va suposar un daltabaix que avui en dia ens és difícil imaginar.

La gent no sols va patir i va morir a les presons. Tot el país es va convertir en un enorme camp de concentració on convivien els vençuts, l'exèrcit d'ocupació espanyol... i també els col·laboracionistes. Sí, perquè de col·laboracionistes n'hi va haver i van ser més dels que avui es vol reconèixer.

Aquesta història se centra en l'encontre entre Ramon d'Alos-Moner i Ferran Valls Taverner el dia 9 de febrer de 1939, pocs dies després de l'entrada dels feixistes.

Alòs-Moner i Valls Taverner van ser amics des de la joventut. Amb unes trajectòries molt paral·leles fins els anys 30: deixebles de Rubió i Ors, alumnes dels Estudis Catalans, membres de l'IEC, professors de l'Escola de Bibliotecàries.

Rubió i Balaguer en l'article que va escriure sobre Alòs en l'Enciclopèdia catalana ens el presenta com a “bibliotecari i erudit”. En canvi el dedicat a Valls Taverner en aquesta mateixa enciclopèdia apareix qualificat com “jurista i historiador”.

Integrats tots dos en la intel·lectualitat catalanista de la Lliga, l'un -Alòs- deriva cap a Acció Catalana (o sigui, cap al rebuig de la tebiesa de la Lliga Regionalista de Cambó), mentre l'altre -Valls Taverner- bascula cap a la dreta del moviment i amb l'esclat de la Guerra del 1936 abraça directament el falangisme.

O sigui que la trobada entre Alòs-Moner i Valls Taverner és una trobada entre un vençut i un guanyador de la guerra.

Valls i Taverner torna com a figura destacada del feixisme espanyol. Sols cal repassar els càrrecs que acumula: catedràtic d'història universal de la Universitat de Barcelona, president de l'Acadèmia de Bones Lletres, president de l'Ateneu, director de l'Escola de Bibliotecàries i de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

Això vol dir que Vall i Taverner feia seu i havia d'aplicar el projecte de genocidi cultural que havia dissenyat el feixisme per a Catalunya.

Possiblement Alòs-Moner no s'adonava de la profunditat del canvi que que estava en curs, i ni tan sols s'adonava de la mutació que havia patit el falangista Valls Taverner.

Albert Balcells ens explica que Alòs “hi va anar [a l'entrevista] en recerca d’ajut i consell prop de qui [ell creia que] continuava sent un amic”

Alòs Moner tenia motius professionals i personals per a trobar-se amb Valls Taverner. Per un costat continuava essent secretari de l'Institut d'Estudis Catalans. A nivell personal tenia un fill tancat en un camp de concentració.

El que explicaré del contingut de l'entrevista m'ho va narrar el fill d'Alòs Moner (malauradament ja traspassat) en el marc de la impressionant biblioteca familiar.

Valls Taverner es va adreçar a Alòs-Moner en castellà, perquè deuria de considerar que el català no era digne de ser utilitzat per un càrrec del nou règim.

Li va dir que això del català i de catalanisme eren coses d'un passat que el feixisme espanyol estava disposat a eradicar.

Ras i curt: que tot pel que havia lluitat Ramon d'Alòs-Moner durant la seva vida (el país, la llengua, la cultura) estaven destinats a ser exterminats.

Ramon d'Alòs-Moner va sortir de l'entrevista i va anar a buscar l’autobús que havia de dur-lo al seu domicili, quan va caure a terra fulminat. Al cap de pocs minuts moria en una clínica propera. Tenia cinquanta-quatre anys.

El xoc amb la realitat, amb els plans descarnats dels vencedors va ser fatal per a Alòs-Moner.

Ara bé, la mort d'Alòs ens planteja alguns interrogants:

com es va saber el contingut de la entrevista ? Alòs anava acompanyat per algú altre ? Va ser el mateix Valls Taverner qui ho va explicar ? com és que l'article de la Enciclopèdia catalana escrit per un amic d'Alòs-Moner, en Jordi Rubió i Balaguer diu que: “Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó”. Rubió desconeixia els fets ? Es va voler tapar que Valls Taverner estigués implicat en la mort d'Alòs? Valls Taverner va morir al cap de pocs anys (1942), però la família Valls Taverner es va constituir en una poderosa família de banquers residents a Madrid. Hi havia por de la reacció de la família Valls Taverner si s'explicaven les circumstàncies de la mort d'Alòs-Moner ?

Hi ha testimonis que un altre professor de l'Escola de Bibliotecàries, en Pere Bohigues va explicar una història coincident amb la que va explicar el fill d'Alòs-Moner.

Això és tot el que puc aportar. Cercant el registre de la mort d'Alòs-Moner podríem determinar amb seguretat el dia del traspàs. Per altra banda, caldria afinar més el contingut i les circumstàncies de la trobada mortal.

Els casinos de Castronuño

2009-01-16T20:37:00.001+01:00

Al poble de Castronuño hi havia tres casinos on els homes es reunien. També feien ball. Tots tres, abans de la Guerra del 1936 solien estar plens.

Hi havia un casino dels “pobres” que era el que menys calaix devia fer... el dels rics i un d'intermedi. Tots tres donaven a la Calle Real.

El meu avi anava al del Taburete (malnom que donaven al propietari del casino per la seva baixa estatura), que sembla que era el “mitjà”. La dóna del propietari era la “tía” Lucía que tenia una filla, dita Isabel, de l'edat de la meva mare.

Mon avi jugava a cartes amb l'alcalde, el mossèn i potser l'apotecari. Quan guanyava uns durets (o uns centimets), tornava a casa seva fent-los dringar tot ufanós. Quan perdia, la cosa anava més aviat de baixada.

Per anar al casino a ballar (o sigui, per a anar a un territori bàsicament masculí), les noies casadores havien d'anar acompanyades per un familiar.

Una volta una tieta meva (Maruja ?) volia anar al ball. L'havia d'acompanyar la meva àvia. Però abans de sortir l'àvia es va trobar malament, molt malament.

“Ves al casino i avisa al Juan (un meu oncle), que la mare és mor”, li van dir a la meva mare. Ma mare va anar a avisar al seu germà gran al casino. Però mentre esperava algú la va arrossegar al ball. Bateig dansaire no desitjat.

Tot plegat no va ser res, i el metge va poder posar remei a la situació, tot dictaminant que la pacient (la meva àvia) l'havia avisat perquè es trobava en un mal pas.

Es veu que hi havia males ànimes, al Castronuño de la pre-guerra, que avisaven al metge per qualsevol cosa.

El PSUC va poder ser un partit dels Països Catalans ?

2009-01-11T19:43:00.006+01:00

L'escriptor mallorquí Antoni Serra explica que durant molt de temps va intentar contactar amb el Partit Comunista a la Mallorca dels anys 50. Quan va trobar comunistes organitzats es va dur una gran sorpresa. Els comunistes no eren pas del PCE (Partit Comunista d'Espanya) sinó del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya, partit germà -o més que “germà” subordinat- del PCE). Eren comunistes que a causa de la clandestinitat sols s'havien pogut organitzar a través de Barcelona.

S'ha de tenir en compte que els comunistes van ser la resistència per antonomàsia al franquisme. Quan es parlava del “Partit” es feia referència a aquesta organització mítica que no descansava en la lluita contra la dictadura.

Però el problema era que el PSUC que com veiem estava en condicions d'estendre's territorialment no ho podia fer perquè havia fet les seves renuncies nacionals quan la pressió del PCE va aconseguir fer fora al seu secretari general en Joan Comorera (1949).

La transició del franquisme al postfranquisme (l'etapa actual) va comportar moltes renúncies.

Però cal saber que algunes ja s'havien anat forjant durant la mateixa negra nit del franquisme. Les primeres renúncies es van fer en la més estricta foscor.

Potser per aquest motiu la gent no n'era conscient i el prestigi dels mítics comunistes romania intacte. Però a partir de la destitució de Comorera el PSUC va ser un a marioneta moguda a distància pel PCE.

Molts anys més tard (1997), un cop passat el franquisme i la transició, el xoc de trens entre Julio Anguita (PCE) i Rafael Ribó (PSUC) va possibilitat en part que el PSUC-Iniciativa per Catalunya tornés a ser un partit nacional català.

Però entre mig hi va haver tota la lliuta antifranquista dels anys 60 i 70 i les renúncies de la transició que van ser teledirigides per l'aleshores secretari general del PCE Santiago Carrillo: constitució espanyola, estatut d'autonomia, etc.

Com va dir Marx en el Manifest comunista “la tradició de les generacions passades oprimeix com un malson el cervell dels vius”.

La submissió d'Iniciativa per Catalunya (ex. PSUC) ja no és orgànica. Ara tan sols és mental.

Les CUP, llums i ombres

2008-12-21T20:27:00.005+01:00

Les CUP (Candidatures d'Unitat Popular) han obtingut un resultat destacable en les darreres eleccions municipals. Han aconseguit 21.705 vots i 31 regidors. Aquest resultat ha estat encara més espectacular en algunes ciutats. Per exemple: a Vic va obtenir el 7,65 % dels vots i a Vilafranca el
10,82 %.

Això és un creixement substancial si el comparem amb el de les eleccions de l'any 2003. Aleshores les CUP van obtenir 6.222 vots i 7 regidors.

En definitiva tenim una força independentista que s'està arrelant al territori, que està treballant seriosament i que pot constituir-se en una alternativa a les febleses d'altres forces que també es diuen independentistes. Una alternativa no sols municipal sinó també al Parlament del Principat.

Però per veure les ombres hem de mirar al passat. Veure com l'any 1979 en les primeres eleccions municipals després del franquisme el PSAN va obtenir “32 regidors; alguns en solitari, com ara Manresa o Sant Boi, i d´altres en aliança amb altres sectors com ara a Gandia, Vinaròs, Torelló o Arbúcies. Tot i això, aquest primerenc municipalisme no tingué continuïtat, ja que el PSAN considerà negatius els resultats.”

És una ombra ben allargada el fet que gairebé 30 anys després l'Esquerra Independentista (EI) no hagi superat el resultat del PSAN de 1979.

Però encara és una ombra més negra la ceguesa política dels dirigents del PSAN que van considerar un fracàs aquells resultats. L'Esquerra Independentista es pot vantar de moltes coses, però no de tenir uns dirigents que hagin tingut un fi olfacte per a les oportunitats.

Tot això ve a tomb de la constitució de la CUP de Barcelona. Aquesta CUP es planteja seguint el model que ha tingut èxit en altres indrets: “Feina rigorosa i paciència”. O sigui, municipalisme, coneixement del medi, contactes, participació en les lluites veïnals...

La complexitat del “Cap i casal” fa que, possiblement, aquesta recepta no sigui l'adient per presentar una candidatura amb possibilitats d'obtenir èxit a Barcelona. Perquè aquesta és una altra. La CUP de Barcelona es planteja com una candidatura que ha de tenir possibilitats d'èxit, o sigui, que ha de ser electoralment viable.

La CUP de Barcelona està treballant amb objectius principals erronis: picar pedra municipalista i amb un objectiu electoralista (recordem les dificultats d'un partit com ERC ha tingut per tenir representació en el consistori barceloní).

L'objectiu principal de la CUP de Barcelona hauria de ser convertir-se en la caixa de ressonància de les altres CUP i de l'EI en general (sense oblidar el treball municipalista, clar). Però la posada en marxa de la CUP de Barcelona no ha d'estar lastrada pel munipalisme ni per l'electoralisme.

L'ombra més allargada de totes és que l'EI que té un capital polític molt important (la gent que ha lluitat i ho ha arriscat tot en la lluita, etc.) sembla que tingui por d'emprar-lo on hauria de ser present amb la màxima prioritat: en els Parlament del Principat.

Esperem que els dirigents de l'EI tinguin millor olfacte per detectar oportunitats que els del PSAN de l'any 1979.

L'EI ha de marcar un camí clar cap a la independència, ha de proposar un model de país...
Ens ha de recordar que per aconseguir la independència i la dignitat cal lluitar.

I, si no és demanar massa, quan sigui una força parlamentària, ha de recordar que la independència sols s'aconseguirà des de la inclusió, des de la suma.

Hi ha periodistes catalans que treballen pels serveis secrets espanyols ?

2008-12-14T13:11:00.006+01:00

Fa uns dies Tribuna.cat ens informava que hi ha mitjans de comunicació catalans (e-Notícies) que fan el joc a la caverna mediàtica madrilenya.

E-Notícies ha estat denunciat durament per les seves pràctiques poc ètiques des d'un bloc que s'anomena e-brutícies . En aquest bloc s'arriba a afirmar que e-Notícies demana subvencions a canvi de no perjudicar a determinats partits.

I encara més, el director d'e-Notícies en Xavier Rius (o Xavier Tejedor Rius) va ser denunciat pels independentistes per la seva presumpta col·laboració amb la policia espanyola. Rius va publicar a La vanguardia el continguts d'interrogatoris de militants independentistes arran de les detencions de l'any 1992 (la famosa “gazonada”) que es saldar amb la condemna de l'Espanya per tortures als detinguts per part del Tribunal d'Estrasburg.

Si Xavier Rius va publicar el contingut de les confessions (fetes sota tortura segons els Tribunal d'Estrasburg) és evident que la font de les informacions era la policia espanyola.

Ara bé, deixant de banda els casos particulars hauríem de ser conscients que hi ha periodistes que treballen per als serveis policials espanyols. Que l'Estat espanyol està interessat en tenir “antenes” que puguin injectar informacions que “intoxiquin” l'opinió pública en moments determinats.

El que hem de tenir clar és que hi ha periodistes a sou dels serveis secrets espanyols (com n'hi deu haver en altres sectors com els mossos d'esquadra) ja que l'Estat espanyol té com a una de les seves principals missions desactivar l'independentisme català que veu com una greu amenaça.