El Quiriquita era un home petit i escanyolit, segons recorda ma mare. En canvi, la seva dona era "maca", sinònim que es feia servir per a una persona d'ossos grans i carns exuberants.
El Quiriquita tenia dos fills. Un treballava amb ell i un altre era mestre.
El "tio" Quiriquita llogava colles de noies (i escadusserament algun noi) per pelar la remolatxa que havia collit o comprat i que venia a la fàbrica.
Era, doncs, una mena d'empresari del Castronuño de pre-guerra.
Però un empresari especial. Diferent dels d'ara. Tenia un gust per la feina ben feta. El "tio" Quiriquita repetia sovint unes frases que resumien la seva filosofia del treball:
"Me gustan las cosas bien hechas, poco a poco, siempre en ello y atizando".
Les noies, aixecaven el cap i ,després de les doctes paraules del "tio" Quiriquita continuaven pelant les remolatxes destinades a produir sucre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada