Una vegada ma mare va tornar de Portugal amb una estàtua metàl·lica d'un ferrer. La va posar damunt la televisió i al cap d'un temps ens vam assabentar que l'havia comprada perquè li recordava al senyor Modesto, el ferrer del poble.
El senyor Modesto estava casat amb la senyora Victoria i tenia dos fills ja grans. El senyor Modesto tenia una edat provecta.
La seva farga estava en la "calle Real" de Castronuño on reparava -entre altres coses- les relles abans de llaurar.
Un cop anava el senyor Modesto, la seva dona i un grup de noies entre les quals la meva mare tots junts al damunt d'un carro camí cap a la devesa.
De cop i volta el senyor Modesto va dir (imaginem que en to solemne):
"La vida no es más que un soplo
un abrir y cerrar de ojos.
Ya le digo a mi Victorianita:
"parece que fue ayer que nos conocimos"."
Aquesta disertació calderoniana li va agradar tant a ma mare que de tant en tant encara la repeteix. No pot evitar, això sí, de remarcar la comicitat de dir-li "mi Victorianita" a la que ella coneixia com a senyora Victoria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada