Així mataven els soldats de Hitler

Me lo cargaba todo: autobuses en las calles, trenes de civiles. Teníamos órdenes de machacar las ciudades. Yo disparaba contra todos y cada uno de los ciclistas”. Así se despachaba el suboficial Fischer, piloto derribado de un caza Messerschmitt 109 en mayo de 1942 en una conversación con un colega en un centro de internamiento de prisioneros británico sin saber que estaba siendo oído por sus captores. “Hicimos algo muy bonito con el Heinkel 112”, explicaba otro aviador a un camarada en las mismas circunstancias y en tono jocoso. “Le instalamos un cañón delante. Luego volábamos sobre las calles a baja altura y cuando nos cruzábamos con coches encendíamos las luces y ellos se pensaban que tenían delante otro coche. Y entonces hacíamos fuego con el cañón”. “Reventamos un transporte de niños”, comenta creyéndose en la intimidad el marinero Solm, tripulante de un submarino. “Un transporte infantil… para nosotros fue todo un placer”. “En Italia, a cada lugar al que llegábamos, el teniente escogía al azar 20 hombres”, narra el cabo Sommer del regimiento blindado de granaderos número 29. “Todos para el mercado, se acercaba uno con tres ametralladoras –rrr…¡rum!- y todos tiesos. Así es como se hacía”. Sommer y su interlocutor, Bender, del comando de intervención número 20 de la Marina (una unidad especial de nadadores de combate con fama de duros), ríen a gusto…

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/04/05/actualidad/1333653434_008886.html

El franquisme va controlar la Transició

(quadre del gran Ramon Cases força anterior a la Transició, però que a mi sempre m'ha recordat aquell període)

Reprodueixo un post de La Trichera digital molt adient sobre el tema de la transició: la van controlar els franquistes més enllà d'on haurien volgut arribar però mantenint intactes els seus aparells de poder: monarquia, exèrcit, banca, bona part dels personal polític reciclat... 


Aquest article em recorda la pregona antipatia d'un lluitador antifranquista com Josep Benet a la Lei de la memòria històrica. Per a ell, els dos bàndols ja s'havien reconciliat ... Benet, en aquell moment era un home molt gran, una mica "gagá"... llàstima. 


Si els dos bàndols s'havien reconciliat als assassins i als torturadors del franquisme els va sortir molt barata la festa: no van haver de pagar per res. 

27 Oct 2008

“La élite del franquismo controló la Transición”

El profesor de Historia Contemporánea de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Ferran Gallego ha publicado un libro, titulado El mito de la Transición, que resulta imprescindible en estos tiempos en que la derecha pretende canonizar la Constitución. Su tesis básica: que las élites del franquismo fueron quienes controlaron el proceso. En una entrevista en Público, Ferran Gallego se explica con una claridad que deberían entender hasta los más necios. He aquí una parte del diálogo:

- El principal fruto político de la Transición es la Constitución. ¿Debe sorprender la forma en que algunos satanizan su reforma?
- En tu afirmación hay un elemento ideológico juzgándola de principal fruto. Para mí, el principal fruto es que se consigue que la élite política del franquismo controle el proceso de reforma y que, pese a llevarlo más lejos de lo que quería, siga controlando el aparato del Estado. El bloque social que apoyó el franquismo es intocable. Ningún sector económico se ve afectado y la Iglesia mantiene privilegios. La Constitución nace acompañada de unas instituciones controladas por la élite del régimen anterior. Su postergación llega gracias a las presiones sucesivas. La Constitución no parte de cero, no viene de la ruptura sino del reformismo franquista de la UCD. La satanización viene de la pretensión de reformar el modelo de Estado. El PP entiende que rompería el sacralizado y mitificado pacto constitucional. El tema del nacionalismo es el que se resolvió peor.

http://trincheradigital.com/?p=91

Si puedes estar sentada...

A la Fuente del Caño es formaven cues de dones que anaven a buscar aigua.

Una vegada una dona, una mica gran, que estava fent cua es va seure i va raonar la seva acció:

"Si puedes estar sentada, mejor que de pie".

I va reblar el clau amb contundència:

"Si puedes estar estirada, mejor de sentada".

Segons ma mare, l'autora de la frase era la senyora Lucía (però té alguns dubtes amb el nom). La senyora Lucía, de fet, no era tan indolent com es pot deduir per la frase en qüestió.

Era la dona d'un germà d'un dels afusellats durant la guerra. El seu marit es haver d'amagar per salvar la vida i no va reaparèixer fins acabada la guerra.

La senyora Lucía, doncs, va haver de portar la casa ella sola i alimentar el marit amagat. Potser per això aprofitava qualsevol ocasió per descansar.

La “rodilla”, el transport d'aigua amb càntirs al cap

Ma mare diu que anava a la Fuente de Caño amb la “rodilla”. No és que es posés de genollons per a anar-hi sinó que enrotllava una peça de tela i se la posava sobre el cap: això era la “rodilla”.

Normalment anava amb dos càntirs: un sobre el cap i un altre en un costat del cos.

Un cop va intentar portar tres càntirs. Però li va semblar la tasca massa dura.

De ben joves, les nenes de Castronuño agafaven la “rodilla” i anàven a cercar aigua.

Aquesta era una activitat femenina : a Castronuño i, jo diria que universalment... a tot arreu veureu dones portant aigua... dones portant càntirs al cap.

Jo, com a mínim mai no he vist una imatge de cap home fent aquesta tasca, ben feixuga, per altra banda.

Fermín Galán : un militar en contra dels militars

Una de les figures mítiques que van marcar el període republicà va ser la de Fermín Galán, el capità que es va revoltar per la República a Jaca (l'any 1930) i que va ser afusellat per aquest fet.

En el vídeo La sublevación de Jaca : capitanes del frio s'expliquen dos fets paradigmàtics.

El primer és la indolència de Casares Quiroga, un polític que havia de fer d'enllaç amb Fermín Galán i li ha de comunicar que el pronunciament republicà s'ha postposat. Quiroga arriba tard a Jaca i en lloc de cercar al capità Galán es va a l'hotel a dormir, sense fer cap intent de contactar amb el militar.

La inconsciència de Casares Quiroga és la causa darrera de la tragèdia de Jaca. Però, i això és molt espanyol... aquesta inconsciència no el privarà de fruir alts càrrecs polítics.

El segon fet és la renúncia de Galán a fugir quan la revolta ha fracassat. El capità Fermín Galán, cap del pronunciament de Jaca té la possibilitat de passar la frontera, però no ho fa. Amb aquest acte assumeix les seves responsabilitats sobre tot amb els seus subordinats.

Galán, dóna la cara... amb la seguretat que el seu destí està marcat.

La revolta de Galán va ser -tot s'ha de dir- contra el govern del general Berenguer, el successor del dictador -i també militar- Primo de Rivera.

Fermín Galán va ser un militar notable. Es va revoltar per treure el poder dels militars de les mans d'aquests i instaurar una democràcia, o sigui, una república.

La mort del fotògraf Albert Ramis

La mort del fotògraf Albert Ramis sols ha aparegut publicada a El País i en alguns mitjans electrònics. Ramis va documentar el turbulent període de l’anomenada transició a peu de carrer com molt pocs ho van fer. Algunes de les seves fotografies són testimonis únics d’una època… també són testimonis d’una persona, d’un periodista que sabia que no guanyava medalles per fer la feina que feia.

Les fotos de l’Albert Ramis trenquen el discurs dominant de la “modèlica transició” i ens mostren una Barcelona en ebullició, amb fum lacrimògen, pilota de goma i cop de roc.

La gent com l’Albert Ramis són persones anònimes –o gairebé- però imprescindibles.

La premsa que silencia la seva mort és la nostra premsa. La premsa subvencionada i únicament amatent al poder. És la que ens empastifa els dits amb la seva tinta.

[La fotografia d'Albert Ramis correspon a la mort del noi de 16 anys Gustau Muñoz, tirotejat per la policia en el decurs de la manifestació de l'11 de Setembre de 1978]

El peor catalán es el que se hace

Això és el que va dir-li a la meva mare un antic veí de Castronuño a qui va retrobar a Barcelona. Devia de considerar que ser català ja era dolent de per si… els que naixien, pobrets, tenien aquesta tara de sèrie. No podien fer altra cosa…

Ara, el que escollia lliurement adoptar les costums, la llengua… dels catalans, això sí que era una barbaritat.