Si puedes estar sentada...

A la Fuente del Caño es formaven cues de dones que anaven a buscar aigua.

Una vegada una dona, una mica gran, que estava fent cua es va seure i va raonar la seva acció:

"Si puedes estar sentada, mejor que de pie".

I va reblar el clau amb contundència:

"Si puedes estar estirada, mejor de sentada".

Segons ma mare, l'autora de la frase era la senyora Lucía (però té alguns dubtes amb el nom). La senyora Lucía, de fet, no era tan indolent com es pot deduir per la frase en qüestió.

Era la dona d'un germà d'un dels afusellats durant la guerra. El seu marit es haver d'amagar per salvar la vida i no va reaparèixer fins acabada la guerra.

La senyora Lucía, doncs, va haver de portar la casa ella sola i alimentar el marit amagat. Potser per això aprofitava qualsevol ocasió per descansar.

La “rodilla”, el transport d'aigua amb càntirs al cap

Ma mare diu que anava a la Fuente de Caño amb la “rodilla”. No és que es posés de genollons per a anar-hi sinó que enrotllava una peça de tela i se la posava sobre el cap: això era la “rodilla”.

Normalment anava amb dos càntirs: un sobre el cap i un altre en un costat del cos.

Un cop va intentar portar tres càntirs. Però li va semblar la tasca massa dura.

De ben joves, les nenes de Castronuño agafaven la “rodilla” i anàven a cercar aigua.

Aquesta era una activitat femenina : a Castronuño i, jo diria que universalment... a tot arreu veureu dones portant aigua... dones portant càntirs al cap.

Jo, com a mínim mai no he vist una imatge de cap home fent aquesta tasca, ben feixuga, per altra banda.

Fermín Galán : un militar en contra dels militars

Una de les figures mítiques que van marcar el període republicà va ser la de Fermín Galán, el capità que es va revoltar per la República a Jaca (l'any 1930) i que va ser afusellat per aquest fet.

En el vídeo La sublevación de Jaca : capitanes del frio s'expliquen dos fets paradigmàtics.

El primer és la indolència de Casares Quiroga, un polític que havia de fer d'enllaç amb Fermín Galán i li ha de comunicar que el pronunciament republicà s'ha postposat. Quiroga arriba tard a Jaca i en lloc de cercar al capità Galán es va a l'hotel a dormir, sense fer cap intent de contactar amb el militar.

La inconsciència de Casares Quiroga és la causa darrera de la tragèdia de Jaca. Però, i això és molt espanyol... aquesta inconsciència no el privarà de fruir alts càrrecs polítics.

El segon fet és la renúncia de Galán a fugir. El capità Fermín Galán, cap del pronunciament de Jaca té la possibilitat de passar la frontera, però no ho fa. Amb aquest acte assumeix les seves responsabilitats sobre tot amb els seus subordinats.

Galán, dóna la cara... amb la seguretat que el seu destí està marcat.

La revolta de Galán va ser -tot s'ha de dir- contra el govern del general Berenguer, el successor del dictador -i també militar- Primo de Rivera.

Fermín Galán va ser un militar notable. Es va revoltar per treure el poder dels militars de les mans d'aquests i instaurar una democràcia, o sigui, una república.

La mort del fotògraf Albert Ramis

La mort del fotògraf Albert Ramis sols ha aparegut publicada a El País i en alguns mitjans electrònics. Ramis va documentar el turbulent període de l’anomenada transició a peu de carrer com molt pocs ho van fer. Algunes de les seves fotografies són testimonis únics d’una època… també són testimonis d’una persona, d’un periodista que sabia que no guanyava medalles per fer la feina que feia.

Les fotos de l’Albert Ramis trenquen el discurs dominant de la “modèlica transició” i ens mostren una Barcelona en ebullició, amb fum lacrimògen, pilota de goma i cop de roc.

La gent com l’Albert Ramis són persones anònimes –o gairebé- però imprescindibles.

La premsa que silencia la seva mort és la nostra premsa. La premsa subvencionada i únicament amatent al poder. És la que ens empastifa els dits amb la seva tinta.

[La fotografia d'Albert Ramis correspon a la mort del noi de 16 anys Gustau Muñoz, tirotejat per la policia en el decurs de la manifestació de l'11 de Setembre de 1978]

El peor catalán es el que se hace

Això és el que va dir-li a la meva mare un antic veí de Castronuño a qui va retrobar a Barcelona. Devia de considerar que ser català ja era dolent de per si… els que naixien, pobrets, tenien aquesta tara de sèrie. No podien fer altra cosa…

Ara, el que escollia lliurement adoptar les costums, la llengua… dels catalans, això sí que era una barbaritat.

Castronuño irá al infierno

Durant la República un predicador va fer una estada a Castronuño i va fer algunes novenes a l’església del poble.

Però sembla que no va tenir gaire èxit. De fet, a l’església es reunia poca gent. El Castronuño de l’època de la República sembla que no es caracteritzava per una pràctica gaire ferma de la religió.

El predicador, un bon dia, fart de la seva manca d’èxit, la va deixar anar grossa: “Castronuñó irá al infierno”. La frase va retronar per tota la buidor de l’església deixant esglaiats els pocs feligresos que assitien a la missa.

Al cap d'uns dies el capellà va marxar de Castronuño. Devia pensar que els habitants dels poble eren un cas perdut.

L’arbre dels quintos

Els “quintos”, o sigui, els mossos de Castronuño que havien entrat en quintes i es preparaven per a anar al servei militar plantaven el primer de maig un arbre a la plaça del poble.

Ma mare no ha sabut dir si es feia una cucanya o no (o sigui, si els joves pujaven a l’arbre).

L’arbre romania pal plantat (i mai millor dit) tot el mes de maig. Per tant era una celebració de les conegudes com les festes dels “mayos”

El que sí que feien els mossos era matar el gall. Dalt d’un cavall cada mosso li llegia un verset abans de carregar contra el pobre animal que estava penjat cap per avall.

A la postguerra es va deixar de matar el gall. Curiosament el franquisme (després d'haver deixat xops de sang els murs dels cementiris) va considerar que aquell era un espectacle poc edificant.

El gall es va substituir per unes cintes amb anelles que eren l’objecte de les llances dels mossos.