Dues línies
roges que es van traçar en les converses entre Felipe González i el
serveis secrets franquistes l'any 1976 :
-no permetre el
concert econòmic per a Catalunya.
-no permetre un
partit socialista català independent del PSOE.
Aquestes línies
roges són, avui en dia, totalment vigents.
L'historiador
Josep Fontana ens ho explica en un article a El
Periódico
del 15 de setembre d'enguany. En aquest article es refereix a
l'entrevista entre dos militars dels serveis d'informació
franquistes (Cassinello i Faura), l'any 1976, quan el PSOE era un
partit il·legal i estava negociant la seva legalització.
Els franquistes
volien saber les intencions del PSOE, ja que, presumiblement, era un
partit cridat a governar l'estat en l'etapa post-franquista.
Cal tenir en
compte que el PSOE, oficialment en aquells moments, defensava el dret a
l'autodeterminació. I aquest fet, suposo, generava molta inquietud
en els serveis secrets franquistes.
Ara, les
respostes de Felipe González y Alfonso Guerra els van deixar
encantats...
La cosa va anar tan bé que el “dret a la autodeterminació” va anar de pet a la paperera al cap de ben poc temps. El que van esmentat explícitament -i hi ha testimonis- era que es
traçaven dues línies vermelles:
-no permetre el
concert econòmic per a Catalunya.
-no permetre un
partit socialista català independent del PSOE.
Però un altre
fet que es va esmentar en aquesta conversa està en la gènesi de
l'actual PSC: la força del PSUC a Catalunya. El temor per part del
PSOE que els comunistes els depassessin a Catalunya va empènyer el
PSOE a dissenyar el PSC-PSOE per a incorporar els socialdemòcrates
catalans del PSC (congrés).
El disseny va
ser molt afinat : es va fer un partit (el PSC (PSC-PSOE) que
teòricament era independent però que, en la pràctica, depenia totalment del
PSOE.
Si no hagués
existit aquest temor a la força dels comunistes catalans, potser el
PSOE hauria optat per ignorar els socialistes "regionals" com ho va fer al País Valencià, i presentar-se amb les sigles PSOE a Catalunya.
La
no independència del PSC es va reforçar després del cop d'estat de
Tejero, l'any 1981. Les conseqüències del cop van ser que
s'eliminés el grup parlamentari que havia tingut el PSC en el
parlament espanyol. A partir d'aquell moment el PSC no ha tornat a
tenir grup parlamentari a Madrid, ni es preveu que el torni a
recuperar.
Seria un acte
massa “radical” d'independència... gens adient amb les ratlles
roges que va traçar amb l'acord del franquisme.
Reproducció de part de l'article de
Fontana L'engany autonòmic publicat a El periódico.
El que em mou a parlar d’engany és
la comprovació de com eren de limitades les intencions reals dels
qui van posar en marxa l’Estat autonòmic, contradient el que
deixaven creure en les seves manifestacions públiques. Podem prendre
com a exemple el cas del PSOE, que en el manifest de la Plataforma de
Convergència Democràtica, de la qual era el membre més destacat,
afirmava: «La Plataforma de Convergència Democràtica, conscient de
l’existència de nacionalitats i regions amb personalitat ètnica,
històrica o cultural pròpia en el si de l’Estat espanyol, en
reconeix el dret d’autodeterminació i la formació d’òrgans
d’autogovern en les nacionalitats de l’Estat des del moment de la
ruptura democràtica i propugna una estructura federal a la
Constitució de l’Estat espanyol». La Plataforma es va dissoldre
el març de 1976, per fundar Coordinació Democràtica amb la Junta
Democràtica i transformar-se en una organització encara més
àmplia, i no menys radical en les seves promeses: la Plataforma
d’Organismes Democràtics, que es va fundar el 23 d’octubre de
1976.
Doncs bé, segons ens explica Juan
María de Peñaranda en un llibre recent, aquell mateix 23 d’octubre
de 1976 es van reunir, en una suite de l’hotel Princesa-Plaza de
Madrid, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més
endavant a tinent general), i dos dirigents del PSOE, Felipe González
i Alfonso Guerra, que en aquells moments estaven negociant la
legalització del seu partit. En l’entrevista, «que va durar tres
hores llargues en un ambient d’extrema cordialitat», Felipe
González va definir «l’actitud del seu partit» respecte de la
política espanyola. Respecte de la concepció de l’Estat, que era
el que més angoixava Cassinello, es va expressar de tal manera que
Peñaranda, que participava en la reunió, ens diu: «Els
representants del Seced ens sentim reconfortats amb tan patriòtic i
inesperat llenguatge».
LLAVORS Es va passar a un altre dels
temes fonamentals, que era el del «nacionalisme». En aquest terreny
Felipe González es va encarregar de deixar ben clar que no toleraria
mai els «concerts econòmics»: «¡Nosaltres no passarem per aquí
mai de la vida! Al darrere hi ha en realitat la defensa dels
interessos econòmics de l’alta burgesia catalana».
Però tampoc se sentia més generós
respecte de les concessions en el terreny de la política. El
preocupava que a Catalunya els comunistes tinguessin «més
implantació que el PSOE en la base obrera immigrada», i es
disposava a lluitar en aquest terreny buscant una entesa amb els
grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però es
va cuidar de deixar clar que no permetria un partit socialista català
autònom: «¡D’això ni parlar-ne!».
Les diferències entre aquest
llenguatge i el dels manifestos amb què es buscava l’adhesió
popular i, en un immediat futur, el vot, em sembla que justifiquen
plenament un qualificatiu com el d’engany. De les mentides d’ahir
han sorgit, en definitiva, els conflictes d’avui.
[L'engany autonòmic. Josep Fontana a El Periódico
de Catalunya 15-9-12]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada