Dues reflexions sobre la primera part de les memòries del rector de Gallifa, en Josep Dalmau (“Un capellà rebel, un sacerdot lliure : memòries (1926-1969)):
1)La tristesa que li produí la “broma” que li van gastar els seus companys del seminari de Salamanca quan volia fer-los entendre què era Catalunya: el van posar en la via del tren. Quan el tren era a punt d'arribar el van alliberar (pels pèls). Dalmau s'entristeix en comprovar que tots van reaccionar a la vegada i ben espontàniament en resposta al fet nacional català que els volia explicar.
2)Quina colla de sacerdots que van sortir en aquella època. Són gent, com Xirinachs, Dalmau, Llimona... etc., que van lliutar contra el franquisme quan el més “normal” era que haguéssin acceptat el nacional-catolicisme que es volia imposar. Una fornada excepcional.
Llibre interessant, aquesta primera part de les memòries.... però esperem en candeletes la segona que ha de ser encara més interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada