S'ha dit que la Transició del franquisme al post-franquisme va ser un rosari de traïcions.
Jordi Solé Tura va ser un lluitador antifranquista coherent fins l'any 1974. Aleshores es produeix un fet que és molt simptomàtic del que passaria després:
Solé Tura i altres dirigents del grup maoista Bandera Roja abandonen l'organització i es passen al PSUC.
En la història dels partits polítics deu de ser bastant estrany que els dirigents abandonin el partit que dirigeixen i se'n vagin a un altre grup.
El normal és que facin aquest camí els militants de base, els dirigents expulsats...
L'any 1974 es veia a tocar la mort del dictador feixista Francisco Franco.
Els dirigents de Bandera Roja crec que deurien pensar que s'havien de col·locar millor de cara a la carrera que es produiria després de la mort del dictador. I que el cavall que conduïen no feia pinta de cavall guanyador.
Si fins aleshores totes les escissions dels grups leninistes des dels anys 60 s'havien caracteritzat pel seu component ideològic, la marxa de Solé Tura, Carles Comín, etc., sembla una mostra de pragmatisme.
Del "pragmatisme" que va presidir la Transicisió: o sigui, l'arraconament dels principis.
Per això, el grup de Solé Tura va ser important en la Transició del franquisme a post-franquisme.
La carrera pragmàtica de Solé Tura no va tenir aturador. Diputat i ponent de la Constitució espanyola pel PCE-PSUC. Després, ala dreta del PSUC. I, encara després membre del PSC-PSOE i ministre de cultura.
Solé Tura passa en pocs anys d'organitzar manifestacions amb còctels molòtov a escriure amb Fraga la Constitució espanyola.
Solé Tura és el pioner del "pragmàtidme" quan l'any 1974 marxa del partit maoista Bandera Roja cap al PCE-PSUC, anticipant-se al corriment que farien altres militants revolucionaris cap al cinisme i la desmemòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada