La persistència de la violència política al País Basc és un dels temes més destacats de la transició al l'Estat espanyol. El manteniment d'una organització clandestina contra un estat que aboca tots els recursos econòmics i de personal que faci falta i que està disposat a emprar els recursos legals i il·legals que calgui -tortures, assassinats, etc. (GAL)- no és gens fàcil i indica la profunditat de les arrels del conflicte.
Una de les causes possibles de la pervivència de la violència política al País Basc és el fet que a Euskalherria es va produir una autèntica oposició al franquisme. Una oposició majoritària, amb vagues generals antifranquistes, estats d'excepció quasi permanents, etc. Aquests fets d'oposició al franquisme sols es van produir a Euskalherria. Però a la resta de l'estat l'oposició era minoritària o poruga i no va inquietar el règim feixista com ho va fer el poble basc.
Podem dir que a Euskalherria es va produir la ruptura democràtica amb el franquisme. Però a Espanya -i també a Catalunya- la transició la van dirigir els propis franquistes: Suárez, Martín Villa, etc.
Això ve a tomb de l'aparició al Parlament Europeu (regal de les Corts espanyoles !) d'un exemplar de la Constitució "democràtica" espanyola (1978) amb simbologia franquista (de fet, amb la simbologia legal en aquell moment: l'aguilot, el jou i les fletxes de falange, l'"España, una grande y libre") que ens il·lustra sobre la naturalesa de la constitució tan venerada pels espanyolistes.
El fet que un estat d'arrel franquista es vulgui imposar per damunt de la voluntat dels bascos és un altre factor que contrubueïx a la persistència del conflicte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada