La mort del fotògraf Albert Ramis sols ha aparegut publicada a El País i en alguns mitjans electrònics. Ramis va documentar el turbulent període de l’anomenada transició a peu de carrer com molt pocs ho van fer.
Algunes de les seves fotografies són testimonis únics d’una època… també són testimonis d’una persona, d’un periodista que sabia que no guanyava medalles per fer la feina que feia.
Les fotos de l’Albert Ramis trenquen el discurs dominant de la “modèlica transició” i ens mostren una Barcelona en ebullició, amb fum lacrimògen, pilota de goma i cop de roc.
La gent com l’Albert Ramis són persones anònimes –o gairebé- però imprescindibles.
La premsa que silencia la seva mort és la nostra premsa. La premsa subvencionada i únicament amatent al poder. És la que ens empastifa els dits amb la seva tinta.
[La fotografia d'Albert Ramis correspon a la mort del noi de 16 anys Gustau Muñoz, tirotejat per la policia en el decurs de la manifestació de l'11 de Setembre de 1978]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada