dijous, 22 de novembre del 2012

El PSOE i l'abandonament del marxisme



El PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) era l'any 1976 un partit que acceptava l'autodeterminació dels pobles de l'Estat i, també, un partit marxista. Però això anava a durar poc.

A finals de 1976, el PSOE negociava la seva legalització i les converses amb els serveis secrets franquistes, quedava clar que el PSOE no mouria un sol dit per l'alliberament dels pobles perifèrics. Tot el contrari, es convertiria en un sòlid dic en contra de les reclamacions de llibertat que superessin un límit determinat.

Si deixar el llast de l'autodeterminació era fàcil, hi havia un altre “pes mort” que va ser més difícil de perdre de vista: el marxisme.

En les eleccions de 1977 el PSOE havia quedat segon, després del partit de Suárez. Per a aspirar al poder havia de deixar “llast” ideològic ja que cap partit marxista havia governat Europa occidental després de la Guerra Mundial. A Itàlia, per exemple, es mantenia un cordó sanitari per evitar que el PCI arribés al poder.

En el 28è Congrès el secretari general del PSOE, Felipe González va intentar que el partit abandonés el marxisme en el seu ideari, amb el suport, entre d'altres de Joaquín Almúnia.

Aleshores els partits no estaven formats majoritàriament per càrrecs electes que vivien de la política. Tot el contrari, els militants eren altament altruistes. Possiblement per això van tombar la proposta del líder.

González va fer una jugada molt hàbil... va dimitir i va obligar que els que l'havien derrotat en el Congrés es fessin càrrec del partit.

Aquests crítics estaven encapçalats per Gómez Llorente, un dirigent gris i, sobre tot, íntegre del PSOE. A les poques hores de la victòria Tierno Galván, li advertia que perillava la economia del partit, ja que els socialdemòcrates alemanys no voldríem finançar un partit marxista. I, encara més, que si algun dia arribaven al poder, no durarien gaire ja que els tancs sortirien al carrer, donada la resitència dels militars, ultradreta i dreta econòmica a que un partit marxista pogués arribar a governar.

Aquí es va acabar l'intent d'oposar-se a la direcció. Al cap de poc Felipe González va retornar triomfant, amb la renúncia del marxisme al seu sarró i el camí aplanat per a la victòria electoral de l'any 1982.

Llorente, derrotat, va deixar tots els càrrecs i va passar a ser un militant de base.

La política expulsa les persones íntegres i sols reté els més oportunistes i, possiblement, el més cínics.

Quina llàstima !