El PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) era l'any 1976 un partit que acceptava l'autodeterminació dels pobles de l'Estat i, també, un partit marxista. Però això anava a durar poc.
A finals de 1976, el PSOE negociava la seva
legalització i les converses amb els serveis secrets franquistes,
quedava clar que el PSOE no mouria un sol dit per l'alliberament dels pobles perifèrics.
Tot el contrari, es convertiria en un sòlid dic en contra de les
reclamacions de llibertat que superessin un límit determinat.
Si deixar el llast de
l'autodeterminació era fàcil, hi havia un altre “pes mort” que
va ser més difícil de perdre de vista: el marxisme.
En les eleccions de 1977 el PSOE havia
quedat segon, després del partit de Suárez. Per a aspirar al poder
havia de deixar “llast” ideològic ja que cap partit marxista
havia governat Europa occidental després de la Guerra Mundial. A
Itàlia, per exemple, es mantenia un cordó sanitari per evitar que
el PCI arribés al poder.
En el 28è Congrès el secretari
general del PSOE, Felipe González va intentar que el partit
abandonés el marxisme en el seu ideari, amb el suport, entre
d'altres de Joaquín Almúnia.
Aleshores els partits no estaven
formats majoritàriament per càrrecs electes que vivien de la
política. Tot el contrari, els militants eren altament altruistes.
Possiblement per això van tombar la proposta del líder.
González va fer una jugada molt
hàbil... va dimitir i va obligar que els que l'havien derrotat en el
Congrés es fessin càrrec del partit.
Aquests crítics estaven encapçalats
per Gómez Llorente, un dirigent gris i, sobre tot, íntegre del
PSOE. A les poques hores de la victòria Tierno Galván, li advertia
que perillava la economia del partit, ja que els socialdemòcrates
alemanys no voldríem finançar un partit marxista. I, encara més,
que si algun dia arribaven al poder, no durarien gaire ja que els
tancs sortirien al carrer, donada la resitència dels militars,
ultradreta i dreta econòmica a que un partit marxista pogués
arribar a governar.
Aquí es va acabar l'intent d'oposar-se
a la direcció. Al cap de poc Felipe González va retornar triomfant,
amb la renúncia del marxisme al seu sarró i el camí aplanat per a
la victòria electoral de l'any 1982.
Llorente, derrotat, va deixar tots els
càrrecs i va passar a ser un militant de base.
La política expulsa les persones
íntegres i sols reté els més oportunistes i, possiblement, el més
cínics.
Quina llàstima !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada