[Foto de la presó Model, any 1941]
El meu avi està enterrat en el Fossar de la Pedrera, la fosa comuna del cementiri de Montjuïc, on van ser enterrats, en l'anonimat, amagant-los de les seves famílies, amb l'objectiu que entressin en l'espesa boira de l'oblit, els afusellats pels feixistes en el Camp de Bota de Barcelona.
Però segons ma mare, l'àvia deia que al seu marit no el va matar Franco.
El meu avi va agafar el camí de l'exili. El seu germà li va recomanar que marxés. Estava significat políticament i era perillós que es quedés. Va marxar amb la marea humana que fugia de l'avanç, ja imparable, de les tropes feixistes sobre Catalunya. Va marxar amb els que delien trobar la frontera creien -vanament- que la seva vida no podia empitjorar. No sabien que la platja d'Argelès els estava esperant. I el vent glacial del Canigó que en aquell gelat hivern podia glaçar les entranyes.
Però el meu avi no va arribar mai a la frontera. En passar per Ripoll va torçar el seu destí. La propaganda franquista repetia que qui no tingués les mans tacades de sang no havia de témer res. El cor del meu avi es va encongir pensant en la situació que deixava la seva dóna, sola i amb un fill petit per pujar. A Ripoll va deixar la columna de gent desesperada, famolenca, glaçada que avançava penosament cap a la frontera.
En arribar a casa, l'endemà es va presentar un veí, un dels terratinents del poble. L'amo de can Burgués preguntant si era el meu avi (can Burgués, avui en dia ecologistes, convergents segur, respectuosos amb el medi ambient, diuen el seu web).
Els esdeveniments es van precipitar: la Guàrdia Civil es va emportar el meu avi. No el van tornar a veure. Ni viu ni mort. Va desaparèixer. Al cap d'uns mesos va arribar la notícia que la seva desaparició era definitiva, per sempre.
Això per a la meva àvia hauria de suposar una agonia. Una agonia momentània, que va haver de passar coll avall davant les necessitats peremptòries: guanyar-se el pa, tirar endavant la criatura. Sense cap ajuda. Amb els altres fills mobilitzats, en camps de concentració.
Vídua de roig en els anys 40. En un poble petit. Un estigma. Una humiliació rera l'altra. Fam i feina, aquest era l'horitzó de la meva àvia.
Vídua de roig en els anys 40. En un poble petit. Un estigma. Una humiliació rera l'altra. Fam i feina, aquest era l'horitzó de la meva àvia.
Aquesta és l'altra agonia, més llarga que la primera, que potser va deixar més petja. L'agonia inflingida pels propis veïns.
Al meu avi el va matar el regim franquista, l'exèrcit espanyol i els feixistes. Però déu n'hi do els col·laboracionistes que va haver en els pobles de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada