Al poble de Castronuño hi havia tres casinos on els homes es reunien. També feien ball. Tots tres, abans de la Guerra del 1936 solien estar plens.
Hi havia un casino dels “pobres” que era el que menys calaix devia fer... el dels rics i un d'intermedi. Tots tres donaven a la Calle Real.
El meu avi anava al del Taburete (malnom que donaven al propietari del casino per la seva baixa estatura), que sembla que era el “mitjà”. La dóna del propietari era la “tía” Lucía que tenia una filla, dita Isabel, de l'edat de la meva mare.
Mon avi jugava a cartes amb l'alcalde, el mossèn i potser l'apotecari. Quan guanyava uns durets (o uns centimets), tornava a casa seva fent-los dringar tot ufanós. Quan perdia, la cosa anava més aviat de baixada.
Per anar al casino a ballar (o sigui, per a anar a un territori bàsicament masculí), les noies casadores havien d'anar acompanyades per un familiar.
Una volta una tieta meva (Maruja ?) volia anar al ball. L'havia d'acompanyar la meva àvia. Però abans de sortir l'àvia es va trobar malament, molt malament.
“Ves al casino i avisa al Juan (un meu oncle), que la mare és mor”, li van dir a la meva mare. Ma mare va anar a avisar al seu germà gran al casino. Però mentre esperava algú la va arrossegar al ball. Bateig dansaire no desitjat.
Tot plegat no va ser res, i el metge va poder posar remei a la situació, tot dictaminant que la pacient (la meva àvia) l'havia avisat perquè es trobava en un mal pas.
Es veu que hi havia males ànimes, al Castronuño de la pre-guerra, que avisaven al metge per qualsevol cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada